La malaltia, o l’amenaça d’escampar-la, ha estat una forma d’estigmatitzar col·lectius vulnerabilitzats per l’statu quo. N’és un exemple el virus del VIH i la comunitat LGTBI, especialment el col·lectiu gai. L’amenaça de la malaltia, i la presumpta brutícia que anuncia el seu cultiu, s’han fet servir per assenyalar la comunitat gitana o la immigració. En el cas del coronavirus, la població xinesa ha estat la diana de força atacs racistes, com demostra l’agressió, fa tres dies a Madrid, a un ciutadà estatunidenc d’ascendència xinesa.
Ha estat precisament el coronavirus el que ha situat el cos blanc, sa, jove, urbanita i de classe mitjana-alta com una font de transmissió de la malaltia. L’ultradretà Javier Ortega Smith té el coronavirus. El primer positiu detectat a Santiago de Compostel·la és una noia que venia d’estudiar de Madrid. De cop i volta, aquells cossos que les societats occidentals pretenien protegir de l’alteritat infecciosa quan construïa relats que equiparaven malaltia i subalternitat, esdevenen portadors d’una amenaça silenciosa. Sembla que no està generant un canvi estructural que garanteixi que els més vulnerables no siguin els més afectats per la pandèmia. Els presos, les persones sense llar, les treballadores sexuals... tenen garantida l’atenció i la prevenció?
El “tothom pot ser infectat”, que assumeixen líders com la cancellera alemanya Angela Merkel, ha corcat les debilitats de les societats europees. La Xina s’ha mostrat més solidària amb Itàlia que no pas molts països de la Unió. L’ombra del centralisme plana sobre la gestió del virus a Madrid. L’actuació a remolc i amb errors de comunicació del Govern és un capítol més en la història d’un executiu que se suposa que havia de construir una República i ampliar la base i ha acabat sent un dels menys cohesionats i amb menys visió estratègica que es recorden.
La veritable mesura de l’èxit d’una societat és el benestar de la seva població. La pandèmia exposa en quins països això és una prioritat i els recursos que tenen per garantir-ho
El coronavirus ha esdevingut, juntament amb la precarietat, l’emergència climàtica i la robotització, un dels pilars que està posant en qüestió la sostenibilitat del sistema capitalista. Declaracions com les de Foment del Treball, demanant abaixar impostos i facilitar els acomiadaments, haurien de ser tractades com amenaces a la seguretat i la salut públiques. També ho haurien de ser les retallades al sistema de salut públic, el més capaç de garantir el fre a la transmissió del virus, la protecció de la població i l’atenció a totes les persones infectades.
La crisi del coronavirus ha demostrat fins a quin punt la nostra economia productiva es basa en un treball reproductiu i afectiu que es dona per descomptat. Qui cuidarà la mainada que no va a l’escola? I la gent gran que es quedarà confinada a casa? Com ens assegurem que els cuidadors no contagiïn el virus a les persones en situació de dependència? Com apuntava la periodista Ana Requena Aguilar, no és casualitat que moltes iniciatives que col·lectivitzen la cura de mainada i gent gran durant aquests dies hagin sortit de dones: han estat elles les que, gratuïtament, han assumit el treball reproductiu durant dècades. L’economista feminista Mònica Grau Saràbia afegia que, allà on el capitalisme ha fet de la feina productiva i de la reproductiva dues tasques en conflicte, el foment del teletreball els dies de confinament converteix el treball productiu i reproductiu en simultanis.
Farjaad Manjou conclou al The New York Times, un diari que ofereix en obert els articles sobre el Covid-19, quelcom semblant al que sentencien moltes economistes feministes: la veritable mesura de l’èxit d’una societat és el benestar de la seva població. La pandèmia exposa en quins països això és una prioritat i els recursos que tenen per garantir-ho. L’autor afegeix que les millors societats aprofitaran la crisi del Covid-19 per enfortir-se, preparant-se millor per a futures catàstrofes. Les pitjors tractaran la crisi com una molèstia temporal, refusant millorar el sistema. A hores d’ara, no tinc clar en quin grup se situa la societat catalana i la seva classe política.