Per sorpresa de ningú, malgrat que ens hàgim de fer les sorpreses per denunciar l’anomalia democràtica en què vivim, cap dels presents a la gala dels Goya, que va premiar produccions dirigides, escrites i produïdes per catalans, va denunciar el tracte que l’Estat dispensa als polítics i activistes independentistes, sobretot als engarjolats.

La situació és semblant a les paraules de Xavier García Albiol durant la campanya del 21-D, quan va dir que ser català no era portar un llaç groc sinó pensar en català i emocionar-se amb la Roja. No era el primer cop, ni serà l’últim, que escoltàvem declaracions que reivindiquen la pertinença de Catalunya a Espanya mitjançant el fet de compartir referents. Noti’s que allò comú sol ser definit i capitalitzat per qui combrega amb la identitat nacional hegemònica: no només defineix què és comú, sinó com s’hi incorpora. Així, és compatible lloar i premiar Estiu 1993 al mateix temps que se l’anomena estiu-ú mil nou teents noranta tres. Perquè, com bé escriu Marta Rojals, Catalunya ja pot portar segles convivint amb Espanya, que el català segueix sent tan forà a les orelles castellanes com ho és el rus o el cantonès.

Que determinats objectes, com la Roja o una pel·lícula, es considerin positius per a (o simbolitzin) la diversitat espanyola i d’altres, com el català o els llaços grocs, no s’hi considerin em recorda la teoria dels objectes feliços de Sara Ahmed. La filòsofa feminista defensa que les societats occidentals han emprat la promesa de felicitat per legitimar discriminacions i opressions de gènere, orientació sexual i raça. Entre altres, l’autora ho explica dient que la promesa de felicitat ens allunya d’alguns objectes i ens orienta cap a uns altres, com per exemple la família nuclear heterosexual, fins al punt de convertir aquests últims en objectes feliços. És a dir, aquells que ens ajuden a assolir la felicitat o que, fins i tot, són la felicitat.

La Constitució és, en el si de la societat espanyola, un objecte feliç. Representa la materialització d’una transició que ens han venut com a modèlica

Sempre he pensat que la Constitució és, en el si de la societat espanyola, un objecte feliç. Representa la materialització d’una transició que ens han venut com a modèlica, quan els pobles espanyols, així com aquells bàndols que es van matar en la Guerra Civil, es van asseure a la taula per negociar un futur democràtic. En aquest procés, les antigues elits franquistes es van blanquejar incorporant-les a les estructures democràtiques. Les aspiracions de les minories nacionals van quedar diluïdes, primer, per l’establiment d’un poble espanyol de marcada matriu castellanocèntrica com a subjecte sobirà, i amb la consolidació, després, de l’Estat de les autonomies. Perquè es tractava de bastir un relat feliç que permetés passar pàgina a mig segle de repressió i destrucció, aquestes contrapartides es van amagar sota la catifa. O, fins i tot, va ser gràcies al relat feliç que es van legitimar i normalitzar.

Ahmed explica que l’entramat de relacions, objectes i afectes que han de dur-nos a la felicitat és qüestionat per una sèrie de figures que, en negar-se a acceptar els rols establerts dins aquest sistema, n’esdevenen desafectes i són titllats de portadors de la infelicitat. Seguint el raonament, considero que el caràcter disruptiu de l’independentisme rau en el fet que nega la Constitució, el receptacle de la idea de felicitat que havíem d’assolir amb la democràcia, així com l’objecte que conté els passos per mantenir-la. També nega el seu subjecte sobirà, en considerar que només una part del poble espanyol, el català, decideix sobre Catalunya. En exposar l’autoritarisme emprat per frenar aquest atac a la Constitució i a la sobirania, l’independentisme, de retruc, qüestiona el relat democràtic.

L’independentista és, seguint Ahmed, un aixafaguitarres. És a l’independentista a qui s’acusa de fractura social i tan sols a ell li hem d’exigir recosir la societat. Obviant, gràcies al relat feliç, que han estat una sèrie de greuges ocorreguts durant anys els que han portat que, tal com va diagnosticar el president Montilla, molts catalans s’hagin tornat independentistes arran de la seva desafecció envers el relat dominant.

La República ha estat presentada com l’instrument que ens durà a majors cotes de benestar

En conseqüència, és a l’independentista a qui exhortarem a deixar enrere el fet que hi hagi polítics presos o que l’Estat espanyol no accepti la investidura del president Puigdemont. En aquesta nova fase de disciplina i control, l’independentista és vist com a subjecte melancòlic, incapaç de mirar pel bé del país, arrossegant-lo a un futur catastròfic marcat per la pervivència del 155, perquè ni pot superar el mal patit ni pot assumir que la República per a la qual va lluitar és perduda. Així, el llaç groc esdevé un objecte que conté aquesta melancolia.

Val a dir que l’independentisme també ha mobilitzat objectes feliços. La República ha estat presentada com l’instrument que ens durà a majors cotes de benestar. Que la via per assolir-la hagi estat “la revolució dels somriures” és una altra de les facetes de la que Ahmed parla quan escriu sobre la felicitat: la felicitat com a eina per assolir més felicitat. Sospito que és la por a qüestionar la felicitat com a instrument la que explica, en part, algunes accions realitzades per dues terceres parts dels partits independentistes a partir de l’1 d’octubre, com la mala gestió de l’autocrítica o el paternalisme envers els votants. També podria explicar la reticència a incloure en el relat republicà majoritari qüestions que generarien malestar entre alguns votants, com la lluita feminista o la desigualtat per raons de raça o pertinença —l’1 d’octubre, recordem, no tothom que viu i treballa a Catalunya podia votar—.

Plantejar el conflicte entre Catalunya i Espanya com una lluita en què la felicitat ha estat tant l’objectiu com una via per fer avançar o consolidar els interessos de tots els bàndols ens ajudaria a entendre com i per què hem arribat fins aquí, així com a plantejar com hem d’encarar el futur. Tal com escriu Ahmed, la promesa de felicitat sol ser, en el fons, la promesa d’un futur feliç, i és mitjançant la percepció que el futur serà més o menys feliç que definim en el present aquells objectes i subjectes feliços, i infeliços, que ens hi aproximen o ens hi allunyen.