Ahir, a l’hora de dinar, un amic meu i jo parlàvem de si érem conscients de fins a quin punt el que passi aquest diumenge afectarà la política catalana i espanyola durant els propers anys. La conversa va transcórrer de forma sincopada, entre glops i queixalades, i això em va fer pensar en com El Procés havia afectat la percepció que teníem del pas del temps.

La idea no em ve de nou: la precarietat, l’atur i la inseguretat laboral han fet que concebi la meva vida per etapes. Com si fossin temporades, amb més o menys capítols, d’una sèrie de televisió, on el gran repte és anar sobrevivint lliurament rere lliurament, sense desviar-me gaire dels meus objectius vitals (el leitmotiv de la sèrie). El procés és, per mi, una altra producció seriada. No sabria dir si ha transcorregut paral·lela a la meva o si s’hi ha creuat de ple: haver-te menjat amb patates els errors de (i les dinàmiques creades per beneficiar a) persones de generacions anteriors fa que la possibilitat de començar de zero sigui més atractiva que no pas quedar-se amb allò conegut. Val tant pel repartiment de riquesa com per la Constitució.

La meva tesi va agradar al meu amic, i vam jugar amb la idea que l’1 d’octubre marqués un final de temporada similar al que cada any ens regala Joc de Trons. Vam comentar que el visionament de tot final de sèrie mítica ve precedit de rituals, sovint realitzats amb altres persones, que serveixen per domar els nervis previs al visionat i per viure més intensament l’experiència a mesura que es desfila davant nostre. Ni que siguin miradetes còmplices del tipus: eh, aquesta nit, sí, tenim allò.

La gran incògnita ha estat saber com unionistes, independentistes i els equidistants han justificat, rebutjat o renarrat la repressió amb l’objectiu de defensar la seva visió del conflicte

La reacció popular als intents del govern central de frenar el referèndum aquestes dues setmanes estan servint com a ritual per al que vindrà. És una presa de contacte, la definitiva per saber de quina posició parteix cadascú de cara a la season finale. La gran incògnita ha estat saber com unionistes, independentistes i els equidistants —els que divideixen el món entre ells, els crítics i raonables, i els altres, els irracionals atrinxerats— han justificat, rebutjat o renarrat la repressió amb l’objectiu de defensar la seva visió del conflicte.

Això ha creat maneres diferents de percebre el temps: el relat dels equidistants, o d’alguns sectors que aspiren a ocupar la cadira dels partits governants a Catalunya i Espanya, ha tendit a presentar l’1 d’octubre com el resultat de la tossuderia de dos líders, desconnectant de la història el que està succeint aquests dies amb més facilitat. En canvi, alguns relats entre els independentistes han tendit a doblegar la cronologia com si fos un full de paper, de manera que la repressió viscuda ha confluït amb la de temps passats. El camp unionista ens ha regalat intermitència entre els sectors més extrems, marcada pel ressorgiment de l’extrema dreta i de comparacions amb el terrorisme d’ETA, així com una certa continuïtat, tenint en compte que el relat de molts dels seus defensors es basa en el consens que sustenta la Constitució.

Davant dels embats del temps, la societat catalana (una part, no vull ofendre a ningú), ha reaccionat amb la persistència de la cura. La resistència d’aquests dies no s’entén sense la solidaritat de persones d’edats, classes socials i orígens diferents. Ens hem estimat molt. I proposo que ens estimem encara més. Sigui en parella, en grup, sols, o amb guàrdies civils, l’eufòria comunitària d’aquests dies, barrejada amb la incertesa de l’endemà, han creat un escenari perfecte per practicar allò que reivindicava l’escriptora afroamericana Audre Lorde: l’erotisme com a acte polític. No en va, tot règim polític basat en divisions ètniques, racials, culturals o de gènere, s’ha sustentat en un control de la sexualitat. Així, malgrat les tensions ètniques que hi ha hagut a Catalunya, també és cert que perquè ens hem estimat molt i els percebuts com a catalans de soca-rel van cardar, i segueixen cardant, amb persones de la resta de la península i de més enllà, l’imaginari de catalans burgesos contra castellans obrers que tant ens intenten colar amb calçador a dreta i esquerra no acaba d’encaixar.

No veig per què el sexe lliure i consentit no pot servir tant per construir un Estat català com per teixir aliances fraternals de veritat amb la resta de pobles d’Espanya

Cardar durant aquests dies també té coses bones, com l’evident descàrrega d’adrenalina i el plaer més o menys momentani. I fer-ho l’endemà de diumenge, que és dilluns però no només, també té el seu què: si per construir l’Europa comunitària ha valgut tant l’intercanvi de mercaderies, coneixements i persones com l’intercanvi de fluids via beques Erasmus, no veig per què el sexe lliure i consentit no pot servir tant per construir un Estat català com per teixir aliances fraternals de veritat amb la resta de pobles d’Espanya, que ens faran molta falta si tot això acaba com el rosari de l’aurora.

Així doncs, davant la incertesa dels temps que vénen, aposto per la momentània materialitat de la carn. Entre acampada i manifestació, entre anar a votar i acompanyar els avis, cardem. Suem. Esgargamellem-nos. Acabem extenuats de plaer. Provem-ho tot. Per davant. Per darrere. Siguem (i siguin) dones, homes, res d’això o tot a la vegada. Amb unionistes, amb independentistes, amb equidistants. Agafem forces per al que vindrà. Tant si el món s’acaba dilluns. Com si tot canvia perquè tot segueixi igual. Com si tot segueix igual però res és com abans. Almenys que ens enganxi satisfets. I barrejats. Eternament barrejats. Pensem el que pensem, al cap i a la fi som catalans.