Fa una setmana, vaig tenir la dissort d’enganxar per la televisió la sèrie La catedral del mar. Un home cridava “puta!, puta!”, i llavors algú ―no sé si el mateix home― agredia una dona. Era força fidel al llibre. El tinc borrós pels anys que fa que el vaig llegir, però recordo que els personatges femenins o bé eren putes o bé eren esposes devotes. En un gir inesperat dels esdeveniments, la mare del protagonista passava d’esposa devota a puta perquè, en un altre gir molt inesperat dels esdeveniments, és violada pel senyor feudal malvat i els seus guàrdies dolents.

Molta gent, sobretot senyors que em trobo a les xarxes socials, que escriuen articles als mitjans o amb qui converso pels llocs, justifica les escenes de maltractament i violació de dones en sèries històriques perquè serveixen per donar autenticitat al relat. He arribat a escoltar que fa creïble l’ambientació medieval de Joc de trons. A Joc de trons, on hi ha zombis de gel, dracs i sacerdots que reviuen gent, importa molt l’autenticitat històrica. “Era el que passava a l’època”, sentencien, amb aquella autoritat que atorga tenir el fal·lus i ni refotuda idea del que parles. Quan ho diuen, així tan convençuts, els miro amb tendresa.

En primer lloc, perquè si hi ha una constant a la història europea és el maltractament i la violació de les dones. Dimarts en van matar quatre i no va passar res. És com discriminar jueus o gitanos. “Es nota que ha sabut captar l’esperit de l’època perquè es maltracta jueus i gitanos, és que si no surt un jueu o gitano maltractat no em poso en situació”. Ah, molt bé, es refereix a quan van expulsar els jueus de la Monarquia Hispànica, quan els van gasejar durant la Segona Guerra Mundial o quan un paio va entrar a un supermercat caixer parisenc i va disparar a tort i a dret? O a quan a Espanya es va voler exterminar els gitanos amb la Gran Batuda del 1749, quan els van gasejar durant la Segona Guerra Mundial o quan Manuel Valls, durant la seva etapa en la política francesa, va expulsar-ne milers? Perquè hi ha com cinc-cents anys entre unes coses i les altres. No pots identificar una època històrica europea amb el maltractament de dones, jueus i gitanos perquè ha passat en totes. Maltractar dones, jueus i gitanos ―i després esclavitzar africans― és un valor fundacional europeu. El predecessor de l’Erasmus, l’euro i l’espai Schengen.

Ja va sent hora que veiem en pantalla què és ser agredida, culpabilitzar-te a tu mateixa i deixar que la ferida es podreixi perquè no en pots parlar amb ningú

En segon lloc, l’argument em fa gràcia perquè en la majoria de sèries i pel·lícules històriques les actrius tenen cossos que responen als cànons de bellesa actuals, no de l’època. Això implica que a vegades estan retocats per una cirurgia estètica que no existia aleshores i per uns criteris de depilació ―i higiene!― més estrictes que els del passat. La majoria de personatges femenins haurien d’estar interpretats per nenes d’onze, dotze o tretze anys. Però això no ho podem fer perquè és pederàstia. Llevat que les sexualitzem, llavors són lolites que ho van buscant i problema resolt. Ens hauria de preocupar que Vladímir Nabókov hagués d’aclarir que Lolita no era una nena perversa, sinó que la imatge d’ella que ha fet tanta fortuna en la nostra societat és el producte de la imaginació del protagonista pederasta. Potser futures pel·lícules i sèries destacaran això de la nostra època. “Es nota que està ambientada a inicis del segle XXI perquè els homes s’exciten amb nenes de dotze anys. 

És més, encara que en una època determinada les dones fóssim tractades com a éssers infrahumans, això no implica que l’autor (home) contemporani que escriu sobre el passat ens hi consideri. Al contrari, pot reflexionar sobre l’experiència de la condició humana en una societat que te la nega per sistema. Però no. No només ni es planteja aquesta possibilitat, sinó que es recrea en els clixés. Per exemple, els historiadors assenyalen que el dret a cuixa a la Catalunya medieval no era gaire freqüent. Que sigui tan present en qualsevol sèrie, llibre o pel·lícula inspirada en l’època medieval diu més de l’autor (home) d’ara que no pas de l’Edat Mitjana.

Quan faig totes aquestes observacions, els interlocutors em contesten que a veure si ara no es podran ensenyar violacions, maltractaments o assassinats a dones. Responc que endavant, que fa anys que espero que es parli de tot això. Ja va sent hora que veiem en pantalla què és ser agredida, culpabilitzar-te a tu mateixa i deixar que la ferida es podreixi perquè no en pots parlar amb ningú. Que observem com una violació marca la teva relació amb els homes. Que explorem què significa viure amb l’angoixa que allò tan horrorós pot tornar a passar en qualsevol moment i amb qualsevol home. I que, malgrat tot això, siguis un ésser humà funcional. Ja és hora que ens endinsem en el dia a dia, els desitjos, les contradiccions i les aficions de les difuntes que apareixen com a cossos decoratius a les sèries i pel·lícules de detectius.

En el fons, encara no veiem en pantalla ni violacions, ni maltractaments, ni assassinats de dones. Veiem excuses per legitimar la causa de l’heroi masculí, per entendre el passat tèrbol de l’antiheroi masculí, per assenyalar com de dolent és el malvat masculí, per impactar l’espectador (masculí). No veiem (no entenem!) ni la violació, ni el maltractament, ni l’assassinat de dones. Mamem de la pantalla les justificacions que fan que siguin possibles.