La votació del suplicatori al Congrés dels Diputats sobre Laura Borràs, portaveu de JxCat a la cambra espanyola, és un exemple de dues de les misèries que implica per a la societat catalana el règim autonomista del 78, que dificulta que ni els seus habitants ni els partits puguin assolir la maduresa política necessària que correspondria a una societat democràtica i republicana.

La primera és la submissió a un plebiscit constant, fruit de la dinàmica imposada pel mateix règim del 78, que obliga els partits independentistes a triar entre dues opcions igualment insatisfactòries, en tant que incompletes. Per exemple, escollir entre un govern de coalició de PSOE i Podemos o un de Ciutadans, PP i Vox implicarà, per a Catalunya i altres nacions subalternes com Euskadi, triar entre dreta i esquerra, però en qualsevol cas la tria no suposarà que s’alliberi del jou imperialista espanyol. Ho demostra la renúncia del govern més progressista de la història espanyola d’investigar Felipe González pels GAL.

Hi ha indicis per portar a judici Laura Borràs, però també per considerar que no tindrà un judici just. El dilema que es planteja a l’independentisme és aquest: lluita contra la corrupció, respectant sempre la presumpció d’innocència de Borràs, a canvi de més repressió. És una tria injusta: l’ideal seria que la diputada pogués defensar la seva innocència en uns tribunals que no formessin part de la repressió espanyola. 

El cas de Laura Borràs fa evident que la defensa de la independència de Catalunya és la reivindicació de tenir la capacitat de decidir sobre una opció que s’ajusti a la perfecció a les necessitats de la societat catalana. Sense la interferència d’un estat opressor que obligui a triar entre l’opció menys dolenta

En cas que Borràs fos declarada culpable de fraccionar contractes públics, seria culpable d’una pràctica que, sottovoce, s’apunta que és habitual, juntament amb altres com abaixar l’import d’un contracte per no haver d’anar a concurs públic. Algunes d’aquestes pràctiques es fan per beneficiar entitats i empreses afins, cert, però en altres casos es fan per estalviar burocràcia i poder contractar àgilment entitats, empreses i particulars que han demostrat la seva solvència i capacitat.

És aquí on entra la segona misèria: la batalla dels partits per situar un relat que els permeti guanyar unes eleccions per gestionar l’autonomia. Si les formacions volen lluitar contra la corrupció de la qual presumptament ha estat partícip Laura Borràs, per què no investiguen quins ajuntaments i institucions governats pels seus membres han fet pràctiques similars? L'altra cosa seria repensar el model de provisió de serveis a l’administració pública, que ens portaria a plantejar o bé crear un sistema 100% públic o bé modificar les lleis existents per agilitzar la contractació, a més d’altres mesures com afavorir entitats amb condicions de treball ètiques i que proveeixin un bon servei. En tot cas, el sistema s’ha de revisar. Sembla que no evita ni males praxis de l’administració, ni la concessió a empreses que ofereixen serveis pèssims i condicions de treball precàries (vegeu les residències de gent gran), ni la concentració de la provisió en mans de grans empreses, com ara Ferrovial.

El cas de Laura Borràs fa evident que la defensa de la independència de Catalunya és la reivindicació de tenir la capacitat de decidir sobre una opció que s’ajusti a la perfecció a les necessitats de la societat catalana. Sense la interferència d’un estat opressor que obligui a triar entre l’opció menys dolenta, i el xantatge dels partits independentistes que se’n deriva, és més fàcil que l’atenció de la ciutadania catalana se centri en la fiscalització dels seus representants, i en la instrumentalització que en fan per alimentar desavinences i tapar pràctiques que se sospiten endèmiques.