Fa anys, en un llibre granític sobre la Xina, vaig trobar una frase que he convertit en un principi de vida. La va escriure Henry Kissinger, l’autor del llibre. No en recordo les paraules exactes. De fet, cada cop les tinc més i més borroses. Venia a dir que no existeix una mesura universal i atemporal de l’èxit, sinó que aquest rau a saber treure el màxim partit d’allò que la conjuntura política, econòmica, cultural i social t’ha donat. O alguna cosa així. Crec que Kissinger volia dir que no era possible comparar de la mateixa manera dues èpoques històriques, perquè cada una d’elles tenia una sèrie de dinàmiques que expandien o constrenyien la capacitat d’acció de les persones, estadistes o no, que la vivien.

Hi he estat pensant ara que començarem a sentir allò de “Bon any nou”. Hi ha qui et desitja “Feliç any nou”, igual que en castellà. Si bé és cert que podríem considerar que allò que et fa feliç sol ser valorat com una cosa bona, i que les coses bones et solen fer feliç, per a mi aquestes dues expressions no volen dir el mateix. Feliç fa referència a un estat, una emoció que surt de la persona a qui li desitges un feliç any. L’any és feliç perquè jo sóc feliç. El bon any, en canvi, el veig més projectat cap enfora, més condicionat per factors externs. Obliga a fixar la mirada en el conjunt, obliga a racionalitzar allò que veus, sents i experimentes.

A part de la diferència de significats, el que més m’encurioseix d’aquestes expressions és que contenen una promesa de futur. Que et desitgin un bon o feliç 2018, per molt que diguin que l’any és nou, et situa a finals d’aquell any, quan el pots valorar. La filòsofa Sara Ahmed deia que la promesa de felicitat t’orienta cap a uns certs objectes, considerats bons o feliços, i t’aparta d’uns altres. Durant anys, hem considerat que tenir una família, una casa i una bona feina (estable i ben remunerada) eren elements rellevants tant per ser feliç com per tenir una bona vida. Què passa, doncs, quan ni en el present, ni en el futur més proper (un any vista), ningú t’assegura que tindràs res d’això? Molts joves, i no tant joves, ens trobem en aquesta situació. Fins i tot es comenta que ja no podem esperar que les generacions futures visquin millor que els seus progenitors.

Que et desitgin un bon o feliç 2018, per molt que diguin que l’any és nou, et situa a finals d’aquell any, quan el pots valorar

Posem que aconsegueixo el que es consideren els objectes per tenir una bona vida, potser no en un any però en dos o en tres. Això em garanteix un futur feliç o bo? Tothom pot patir una malaltia greu o un accident, però parlo d’una angoixa generacional. Ningú em garanteix, ara per ara, que podré cobrar una pensió. Què hi ha més futur que la vellesa? Algú podrà dir que la mort, que és el que per a molts fa que ens preocupem perquè la nostra vida sigui bona i feliç. D’altres diran que les properes generacions. I és aquí on entrem en una altra angoixa cada cop més impossible d’obviar: el canvi climàtic. Es tracta d’un exemple d’un futur que no només esdevé present, sinó que condiciona la possibilitat de l’existència d’un futur o, si més no, que marcarà de forma més clara que en el passat més recent com seran els futurs possibles. A més a més, altres reptes, com els canvis demogràfics o la robotització d’encara més feines, faran que ens haguem de replantejar, segurament, què entenem per família i per feina. Com ja havia passat en èpoques anteriors.

Tot això em retorna a la frase de Kissinger, tan diluïda pel temps que necessito un paràgraf per recordar-la. Segurament ell és un dels responsables que el món sigui força merdós en molts aspectes. El que em va agradar de la cita va ser la sinceritat, en un món ple de llibres d’autoajuda i Mr. Wonderfuls. No és un “si vols, pots obtenir una sèrie d’objectes a l’abast de cada cop menys persones i que ja no sabem ni si són vàlids ni desitjables”. És un “reeixir amb les cartes que t’han tocat en aquest món ja és una victòria”. I això em reconforta veient els reptes que, com a societat, hem d’afrontar.

A tots els problemes que he esmentat, més els que cadascú pot patir a causa de la seva raça, classe o cos i que, precisament per això, són també els problemes de tots, ara s’hi suma a Catalunya la repressió de l’Estat. Ens està portant, i ens portarà, angoixa i patiment. No hem de cessar ni un sol moment d’expressar el malestar que ens genera. Sense caure en el victimisme, sinó emprant-lo per impulsar una opció de canvi. Podem argumentar que, en moltes lluites socials, cal abraçar la infelicitat momentània pel bé d’una felicitat futura. Tanmateix, la precarietat de moltes de les posicions socials que habitem fa que, per necessitat de seguir alimentant el malestar, haguem de tenir temps d’esbarjo. És a dir, que en alguns moments potser necessitarem que els dies, o les hores, siguin feliços perquè l’any sigui bo. Encara que no sigui del tot feliç.

Així doncs, que passeu un bon i feliç cap d’any. O no. Enrabieu-vos si creieu que és el millor per a vosaltres o sentiu-vos molt miserables per sentir-vos més forts per al dia, l’any, següent. En tot cas, agafem forces per a l’any que vindrà, que ben cansats que estem i prou falta ens fa.