L’argument que cal separar l’autor de la seva obra, emprat per seguir exhibint i consumint l’art d’homes que han exercit violència sexual, sempre m’ha fascinat. Em captiva per la simple raó que els homes en qüestió no ho han distingit mai.

Molts creadors homes han convertit les seves obres en la confessió d’un delicte. Ho va fer Pablo Neruda a Confieso que he vivido, on explica la violació a una treballadora domèstica. Joan Ferraté, a Del desig, i Jaime Gil de Biedma, a Diarios, van narrar, respectivament, les agressions sexuals perpetrades a menors nois. Fernando Sánchez-Dragó, a Dios los cría..., celebra la violació de nenes japoneses. Tots ells ho van escriure perquè sabien que no els passaria res. Al cap i a la fi, la societat que els llegeix és la mateixa que no va poder assumir que Vladímir Nabokov parlés d’un pederasta i va haver de transformar la Lolita en una menor endimoniada. Ni tan sols hem fet la reflexió que Roman Polanski pot seguir dirigint pel·lícules perquè es va instal·lar a França fugint d’un judici als Estats Units per violar una menor. Ens preocupa molt que tal empresa tingui filials a paradisos fiscals, però no que la producció d’un director sigui possible gràcies a escapar un judici per violació.

En altres casos, l’obra és allò que habilita l’autor home per cometre l’agressió. El basquetbolista Kobe Bryant, el comediant Louis C.K. o l’actor Bill Cosby van emprar el seu prestigi —a la pista, als escenaris, als platós— per acumular un poder i un capital social que els va permetre coaccionar les persones amb qui volien mantenir relacions sexuals. En el cas de Bryant, la seva condició d’estrella de l'NBA el va salvar d’una condemna. En el cas de Cosby, han estat la multitud de dones que l’han acusat un factor clau en la valoració de la versemblança de les denúncies. Sempre hi ha el dubte que, si una sola dona denuncia, ho fa per enfonsar la carrera (l’obra) a l’home, o per aprofitar-se de la seva obra, és a dir, treure-li quartos. Així, la presumpció d’innocència masculina es transforma en presumpció de culpabilitat femenina. Gràcies a l’obra.

El debat sobre les agressions sexuals i altres violències perpetrades per homes de la indústria cultural s’ha de centrar en la reparació dels supervivents

Utilitzar l’obra com a marc habilitant per a l’abús de poder és el que fa que considerem com a bons directors aquells que maltracten els treballadors. L’escena de la violació de Marlon Brandon envers Maria Schneider a L’últim tango a París es va rodar amagant deliberadament a l’actriu com es desenvoluparia. Bertolucci ho va justificar dient que volia obtenir una reacció real de l’actriu, fet que qüestionava el talent de Schneider. Com demostra la malaurada vida de l’actriu, ella no va poder separar mai la vida personal de l’obra. Tampoc ho poden fer els actors teatrals maltractats per Jean Fabre, ni totes aquelles actrius que van veure descarrilar la seva carrera perquè es van negar a allitar-se amb Harvey Weinstein.

El debat sobre les agressions sexuals i altres violències perpetrades per homes de la indústria cultural s’ha de centrar en la reparació dels supervivents. Això passa per, entre altres, estudiar l’impacte que té sobre qualsevol supervivent de violència sexual veure com alguns agressors són perdonats i lloats per la seva professió. Això permetria analitzar cada cas de forma específica. Per exemple, als estudis de gènere es critica l’homofòbia de l’obra de Frantz Fanon, a la vegada que es posa en valor la seva tasca en la creació de pensament en l’àmbit dels estudis postcolonials.

Lamentablement, el maleït mantra de separar l’autor de l’obra impedeix fer una reflexió crítica sobre el consum cultural, fent-nos caure en un fals debat entre exhibició i censura que denota una simplicitat de pensament impròpia dels periodistes culturals, creadors i acadèmics que defensen aquesta tesi. En el cas dels supervivents, separar l’autor de l’obra ens evita pensar en tot aquell talent que ens hem perdut en cas que la víctima sigui una treballadora de la indústria, així com en la quantitat de drets i llibertats que han estat trepitjats, sigui qui sigui la víctima. En el cas dels agressors, perpetua la seva impunitat, car és la promesa de les obres futures, i la nostàlgia de les passades, la que ens fa perdonar-los, i justificar-los, una vegada rere una altra.