Totes les grans causes tenen aliats. Un aliat és aquell que, en una lluita, t’aporta un recurs que tu no tens. M’ho va explicar un líder estudiantil sud-africà, que posava com a exemple els alumnes blancs plantats davant la policia, a les protestes, per evitar que agredissin els estudiants negres. El líder afegia, irònic, que per als representants de les forces d’ordre (racial), ferir un blanc feia més basarda que atonyinar un negre, malgrat que amb el temps ja s’hi van acostumar. La moral de la història és que els blancs van posar el seu privilegi ―una pell a prova de bales― al servei de les reivindicacions de les persones negres.

El privilegi dels aliats, però, pot acabar eclipsant la lluita dels oprimits. Pensem en tots els homes que aplaudim perquè són molt valents en explicar com de desconcertats se senten ara que l’exigent feminisme els obliga a tractar les dones com a éssers humans. O en el cantant Bono, que fa tres anys va ser inclòs a la llista de la revista Glamour com una de les dones que més havia lluitat per la igualtat.

L’independentisme català també té aliats. Gent estrangera que dona suport a la causa. Alguns han estat profitosos, com ara els advocats que han portat els processos judicials d’exiliats i presos fora de Catalunya i Espanya. Cobren per la seva feina, però es limiten a això, a fer la seva feina. El que va fregar la línia entre la feina i la reivindicació política va ser Aamer Anwar, l’advocat escocès de Clara Ponsatí, que es va involucrar en el procés de primàries durant les municipals. Malgrat que espais com Primàries són necessaris per desgastar la roda autonomista, no era el paper d’Anwar, com a aliat, ficar-s’hi. Val a dir que Anwar ha estat popular perquè no hi ha hagut cap polític català que estigui a la seva altura a l’hora de fer un discurs proactiu i estimulant. Sí, la magnitud de la tragèdia és aquesta.

Els aliats que més han triomfat són els que venen de la Cort, com ara Ramón Cotarelo i Beatriz Talegón. La violència epistemològica que Madrid ha exercit contra la Catalunya ocupada s’ha basat en silenciar de la seva política cultural, interior però sobretot exterior, tot allò que faci olor a català. La invisibilització ha creat en els catalans un sentiment d’agraïment infinit envers tot foraster que digui Hola bon dia quan posa els peus al Principat. TV3 ha volgut analitzar antropològicament aquest fenomen, i per això ens ha regalat al llarg dels anys una corrua de programes a l’estil Katalonski, així com ha atorgat una posició preferent als periodistes de la metròpoli en els programes d’actualitat de la cadena, com bé va destacar Mònica Planas. És per això que Talegón i Cotarelo han acabat convertint-se en estrelletes per al consum onanista de la tribu, ocupant esferes de poder i visibilitat pel simple fet de dir el que diuen la majoria d’analistes, militants i polítics catalans, però en castellà.

La culpa no és dels aliats, sinó dels independentistes catalans. Projectem en els aliats les nostres tares, frustracions i vicis

Com que l’1 d’octubre ha accelerat el corsecament de l’establishment polític català que els va encimbellar, ni Talegón ni Cotarelo saben gaire què fer ara. Cotarelo, que si no recordo malament va tancar la llista d’ERC a Barcelona a les eleccions del 2017, ha decidit passar l’estona dient-li a tothom que el vulgui escoltar que el partit de Junqueras i Rufián és una enganyifa. Que te’l mires amb afecte i penses, no ho sé, Ramón, d’acord, necessites res, una abraçada o un got d’aigua? En conclusió, ajudar l’independentisme a fronts on no pot arribar, no sé si els dos ho han fet gaire.

La plantilla d’aliats no estaria completa sense l’amic basc. El paper ha recaigut a l’estimat Jon Inarritu. Als amics bascos se’ls adora com si fossin l’oracle de Delfos, perquè t’expliquen el que hi ha amb amabilitat, elegància i contundència. Són la gent que a les pel·lícules de zombis disparen la filla morta vivent de la protagonista i van a consolar-la exclamant: “Carol, ja no era la Sophia que havies conegut”. Els amics bascos són el nostre jo futur un cop ha estat reprimit i atonyinat.

En l’àmbit polític, molts cops et diran o faran el mateix que et diria o faria un polític convergent o erqui, però sense tractar-te d’idiota. Saben el pa que s’hi dona a Espanya i que, per tant, si hi vols viure bé has d’exprimir-la i no pas salvar-la. El dia en què l’independentisme majoritari ho entengui, podrem treure més suc dels amics bascos. I de pas adonar-nos que alguns, com els col·leguis del PNB, no són amiguis. Poden ser aliats ocasionals, però no amiguis. Perquè als amics bascos en general, i als del PNB en particular, els importa el partit i el País Basc. I ben fet que fan.

En el fons, la culpa no és dels aliats, sinó dels independentistes catalans. Projectem en els aliats les nostres tares, frustracions i vicis. I això, ara que els piolins acusen la pirotècnia del barri de conspiració terrorista i l’independentisme institucional és una pèrdua de majoria absoluta al Parlament per acabar enterrat durant les meves properes deu reencarnacions, és un altre d’aquells errors que el moviment no es pot permetre. Cal triar bé els aliats i, sobretot, entendre bé què volem d’ells. Els que no ens serveixin, fora, que es busquin la vida. I amb els que sí, hi hem d’establir una relació en què siguin això, aliats, i no els nostres salvadors. No ho són. Ni falta que fa.