Aquest dimecres vaig anar a l’estrena d'El Tenoriu al Coliseum. Era la segona vegada que el veia i, tot i que em costa més riure als espectacles que a la vida, vaig riure de valent. Potser perquè no hi ha res més terapèutic que canviar de lloc qui té el poder de fer riure i de qui riem. I per a això no cal el vi, cal l'enginy, i un bon canvi de perspectiva. Durant segles, hem rigut amb Don Joan; ara comencem a riure’ns-en. I això també és una forma dolça de justícia poètica.
Però, de què riem exactament? Del fet que ja no ens creiem el "seductor imbatible" o que, en el fons, encara reconeixem massa bé el món que el va inventar? Potser ens fa més gràcia perquè avui som capaços de veure el ridícul d’aquella masculinitat tòxica i conqueridora que confonia el desig amb el dret de possessió. L’obra de José Zorrilla és una de les peces més populars del teatre espanyol i es va estrenar el 1844. Tradicionalment, es representava per Tots Sants i el Dia de Difunts, quan els fantasmes, els cementiris i la frontera entre la vida i la mort ens recorden que no tot s’acaba quan es tanca la porta del dormitori. És una obra romàntica, catòlica i popular, amb un protagonista que s’atreveix a fer allò que els altres homes, a l'època, només gosaven imaginar. La seva llibertat, però, es construïa sobre la vulnerabilitat, el silenci, les pors i la reputació de les dones. El Terrat recupera una tradició teatral molt barcelonina: la paròdia del Tenorio que Joan Capri i Mary Santpere havien popularitzat als anys setanta. Anacronismes, diversos plans, realitats i bilingüisme, amb la direcció de Carles Sans i la dramatúrgia d’Israel Solà, El Tenoriu es riu del clàssic des de dins, al més pur estil Catalanish Morissette (aquesta expressió és de la meva collita!). Ja ni cal fer un sermó contra el masclisme: es converteix en la seva pròpia caricatura. I Sílvia Abril hi aporta la seva llum de sempre i una doña Inés amb desig, poca paciència, ganes de venjança i capacitat de decidir. Quina energia transformadora tenen ella i l’Anna Bertrand i tots els actors amb el públic! La versió que s’ha estrenat ara, sense Buenafuente (malgrat que el dia de l'estrena era entre el públic), demostra que els bons personatges també sobreviuen als seus intèrprets. Riure’s de l’obra des de dins encara dona molt de joc i maridatge. Jo la serviria amb pets de monja, panellets i una copa de vi dolç. De vegades, li tenim mania pensant en les misteles de casa de la tieta, però de veritat que hi ha vins naturalment dolços que són unes postres líquides. Una combinació de tardor, teatre i pecat: perquè no hi ha res més seductor que algú que sap gaudir.
En el vi, com en l’amor, la intensitat no es mesura pel nombre d’ampolles obertes ni per la quantitat de cors conquerits
Personalment, sempre m’ha fascinat la comparació entre Don Joan i Giacomo Casanova. Tots dos han quedat inscrits en l’imaginari universal com a grans seductors, però confondre’ls és com confondre un vi de garnatxa amb un moscatell. Don Joan és el mite literari de la demostració de poder, el saltar-se les normes i la dona com a trofeu. Casanova, en canvi, va existir de debò i va convertir la seva vida en literatura. A les seves memòries, Histoire de ma vie, el plaer rau en la conversa, la intel·ligència, el joc i la complicitat. Seduir no és només arribar al llit: és aconseguir que l’altra persona vulgui continuar compartint àpats. Ell mateix explica a les seves memòries (sí, tot i ser italià, escrivia en francès) que recorria a la bona taula i als vins per afavorir els seus jocs de seducció. Com el Pedro Ximénez, amb les seves notes de panses, figues, caramel i fruita confitada. Tampoc hi faltaven bombolles, cosa que Pretty Woman va imitar després amb les maduixes, fent que aquest maridatge eròtic sigui etern.
La literatura, de fet, ha anat canviant la recepta del seductor segons l’època. Tirso de Molina va crear El burlador de Sevilla, amb un Don Joan que enganya dones, desafia l’autoritat i sempre pensa que tindrà temps per penedir-se. Molière, a Dom Juan (1665), el converteix també en un llibertí cínic i escèptic. Mozart, amb Don Giovanni (1787) i el llibret de Lorenzo Da Ponte, li dona una música tan fascinant que ens fa còmplices del seu encant tot ballant. Lord Byron, al seu poema Don Juan, capgira el mite: el protagonista és més aviat un jove ingenu que sovint acaba seduït per les dones. Potser per això aquest personatge no s’ha acabat mai: cada generació hi projecta les seves contradiccions. El que abans era virilitat, avui pot semblar inseguretat. El que abans es venia com a llibertat, avui ens pot recordar que era privilegi. I el que abans feia tremolar les dones, ara ens pot fer riure. En el vi, com en l’amor, la intensitat no es mesura pel nombre d’ampolles obertes ni per la quantitat de cors conquerits. I amb el desamor, tots els vins semblen rancis. Els vins dolços no estan démodé; tenim grans petites ampolles de km 0. Perquè ja se sap que al pot petit hi ha la bona confitura.