A algú li pot semblar que parlo de casos extrems com el del Líban, on resulta que hi ha qui ha canviat l’hora i qui no ho ha fet —parlo de comunitats senceres, no pas d’algun despistat o despistada—, després de que el govern primer digués que sí i després es fes enrere a tocar oficialment el rellotge. Davant d’aquest exemple, sembla que aquí no maregem l’hora, però res més lluny de la realitat.
Que ens hàgim acostumat i, per tant, normalitzat els canvis d’hora —viure la meitat de l’any en un horari i l’altra en un altre— no té res de normal, molt menys de natural i, principalment i especialment, res de saludable. Maregem l’hora des de fa molt de temps, i tot i que cada vegada hi ha més veus en contra, de moment no passa res; menys encara res que suposi una dissidència horària contra el temps que ens marquen autoritats sense cap mena de credibilitat ni en el temps ni en res.
Aquest canvi primaveral, malgrat el problema de perdre una hora, és molt més ben rebut per la població que no pas el de la tardor, tot i que sigui el que més ens allunya de l’horari natural
Ans al contrari, anem a toc de pito i aquest passat cap de setmana les dues de la matinada de diumenge han estat les tres. Molts han estat també els titulars de curta durada sobre el tema. En el meu cas, no m’atreveixo a dir que hem dormit una hora menys perquè depèn de molts altres factors, diferents al mateix canvi d’hora que hagi estat així o no; però sí que em preocupa extremadament el tema del son. Però no només el d’aquesta hora perduda que a molts i moltes els sembla que guanyem al canvi horari de la tardor; sinó el de totes les hores de son perdudes i/o mal dormides a causa de l'organització social del temps que seguim i seguim mantenint, malgrat que sabem que no ens fa pas bé.
S’ha avançat força en la idea de no fer el canvi d’hora, malgrat que també aquest punt ha quedat congelat a Europa, però, en canvi, s’ha avançat molt menys en el consens sobre quin és l’horari en què és millor viure. Certament, el que és bo i el que és dolent no és el mateix per a cadascú, però el que cal és discutir-ne les avantatges i els perjudicis a partir de les evidències científiques recollides després de tants anys i tants estudis sobre la incidència que té l’organització horària en les nostres vides. Efectes en diferents àmbits, però, en resum, que ens allunyen o ens apropen a més oportunitats de benestar, que no sempre tenim clares.
Aquest canvi primaveral, malgrat el problema de perdre una hora, és molt més ben rebut per la població que no pas el de la tardor, tot i que sigui el que més ens allunya de l’horari natural. El primer que diu tothom —o, si més no, moltíssima gent— és que quina meravella sortir de treballar o d’estudiar i que encara sigui de dia. Ho diem com si el dia fos més llarg —gràcies a la màgia governamental— i no pensem en el que suposa que anirem a dormir més tard o dormirem menys; a banda d’obviar que el problema principal segueix sent a quina hora pleguem d’estudiar i/o de treballar, a qualsevol època de l'any.