Manuel Marchena, que va presidir la sala del Tribunal Suprem encarregada de jutjar els líders del procés, ha estat convidat al Col·legi de l’Advocacia de Barcelona pel president de la secció penal de la institució, Miguel Capuz, a una taula sobre intel·ligència artificial i procés penal.

Des del moment que es va conèixer la notícia la polèmica ja va estar servida i és que el tema s’ho val, no pas pel que fa a la intel·ligència artificial —sigui o no l’especialitat del jutge—, sinó pel que fa a la segona part del títol, la del procés penal.

Tothom és lliure d’anar a on vulgui, però no acabo d’entendre la necessitat  —o potser sí— que té el Col·legi de convidar-lo reiteradament atès el paper controvertit que va tenir Marchena —tothom ho va poder veure per la tele—, en un judici tan important per la ciutadania catalana i pel conjunt de la de l’Estat.

Segur que us penseu més d’un o d’una que això ho dic perquè soc independentista i així és; però també ho dic perquè no fa cap favor al sistema judicial espanyol el que va passar, dia rere dia, en aquella sala. No és la meva opinió només, és la de molts i moltes enteses en dret —d’aquí i de fora—, que van veure amb incredulitat com l’acusació i els seus testimonis presentaven una realitat cargolada amb tombarelles que ni el millor espectacle del Circ du Soleil supera. En tot cas, no calia ser del ram, o tenir coneixements sobre dret, per a veure-ho perquè les actuacions van ser descarnades; despullades davant dels ulls de qualsevol que només tingui un mínim de sentit comú. No cal, sense anar més enllà, saber dret per entendre que no deixar mostrar les proves gravades que existeixen —hores i hores de vídeo—, no fa de bon jutge o si més no per a un jutge d’un país democràtic.

Com poden sentir-se guanyadors i guanyadores d’un judici en el qual només va guanyar una idea política, però van perdre estrepitosament la democràcia i el dret?

Al que ara, després de més de dos anys, podem o no afegir-hi tots els clarobscurs que l’espionatge —també a advocats—, conegut com el CatalanGate ha destapat i alhora ha amagat perquè no s’ha investigat. De debò l’il·lustríssim Col·legi de l’Advocacia de Barcelona es pot permetre tot això? A mi no m’ho sembla, amb independència de qui voti.

En un acte a la Facultat de Dret de la Universitat de Girona, fa unes setmanes, la consellera Ciuró esmentava que les enquestes reflecteixen una molt mala opinió de la ciutadania respecte del sistema judicial i la importància de revertir aquesta situació. Estic d’acord amb ella, principalment perquè com a ciutadana d’aquest país tinc les de perdre amb la mala salut democràtica del sistema.

Certament, si pensem en un judici mai tothom podrà estar content perquè va del 50/50, no pas en el sentit del win-win americà sinó que sempre que algú guanya algú perd, però el desencís de la ciutadania no té pas a veure amb això, sinó amb la manca de respecte a les regles de joc i l’IMPERI de la llei que és el més antidemocràtic que pot existir.

En els i les que no són del ram ho puc arribar a entendre, però en els i les que ho són, no. Com poden sentir-se guanyadors i guanyadores d’un judici en el qual només va guanyar una idea política, però van perdre estrepitosament la democràcia i el dret?