Primera:

S’ha desplegat ja una veritable campanya, a càrrec del poder mediàtic i del món dels diners, per impulsar la formació d'un govern d’esquerres, és a dir, d'un govern presidit per Pere Aragonès però amb el suport del PSC. Té ecos d’aquella coneguda màxima que diu que val més "roja que rota”. Salvador Illa, que ha empatat en escons i guanyat en vots, ha retret a ERC que està enrocada. “Jo estic pel camí del diàleg, del retrobament, del que hi capiguem tots, de fer polítiques reals...” Cal recordar que des del primer moment Illa va jurar i perjurar que ell mai no governaria amb ningú que fos independentista? Oriol Junqueras ha estat clar, fins i tot un punt exagerat: un govern amb el PSC és “impossible” perquè “som els partits polítics més antagònics de Catalunya”.

Segona:

Menys improbable que un tripartit resulta, aparentment, muntar un govern d’ERC i En Comú Podem amb el suport, des de fora, del PSC. Resultaria, sens dubte, un profitós negoci per a Pedro Sánchez i per als comuns, però no per al PSC, el qual posaria en risc el que ara ha avançat. I resultaria, claríssimament, un negoci ruïnós per a ERC, ja que regalaria unes ales gegants a JxCat per poder prendre-li una bona llesca del seu espai.

Tercera:

La Fiscalia va reclamar, ahir dilluns, acabar amb el tercer grau dels presos independentistes. Si ho feia durant la campanya, interferia en contra del PSC i a favor de l’independentisme. Solució? Actuar amb neutralitat i independència? No: guardar el recurs al calaix, esperar que es tanquessin les urnes i, sense deixar passar ni un dia, aleshores presentar-lo. (Com saben, la data de les eleccions la va imposar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que va rebutjar fer-les més endavant. Curiosament, el PSC era l’únic que desitjava no ajornar-les).

Malgrat les amenaces, malgrat els contraris a la independència que no van anar a votar i malgrat els cops de porra, la participació de l'1-O va ser del 43%. La del 14-F, poc més d'un deu per cent per sobre

Quarta:

Ciutadans ha perdut prop d'un milió de vots. Ningú abans havia aconseguit una gesta així. Mentrestant, Vox ha irromput al Parlament amb onze diputats. Aquests onze diputats d’ultradreta són fillastres de Ciutadans, un partit que va néixer inspirat pel ressentiment i amb unes maneres de fer, un estil, que són les que ara utilitza Vox. El fill devora el pare. Això a Catalunya. A Madrid, senzillament Ciutadans no va ser útil als poders que l'havien musculat a base d’esteroides. No va fer, en definitiva, el que havia de fer: evitar un govern, com diuen a Madrid, “socialcomunista”. Pablo Iglesias és vicepresident gràcies, en gran mesura, a la ineptitud d’Albert Rivera.

Cinquena:

Laura Borràs, acusa el PDeCAT d’haver-los fet perdre la cursa infinita amb ERC. Els vots d’Àngels Chacón, calcula Borràs, l’haurien situat per davant de Pere Aragonès. Oblida Borràs, intencionadament, que va ser Carles Puigdemont qui va rebutjar una coalició amb el PDeCAT. Un monumental error estratègic. Oblida també Borràs la pressió i l’assetjament als quals el puigdemontisme va sotmetre el PDeCAT, arribant a arrabassar-li, de forma poc neta (com a mínim), fins i tot el nom.

Sisena:

Parlant del PDeCAT: resulta una veritable llàstima que no hagi entrat al Parlament. El primer fruit hauria estat immediat: un futur govern independentista no hauria hagut de suportar el jou de la CUP. Amb tres diputats n’hi hauria hagut prou. La cúpula del PDeCAT va esperar massa, fins a l’últim moment, per trencar amb Puigdemont. Creia que era possible un acord que finalment no va arribar. Després, li va faltar temps per poder convèncer més votants i s’ha quedat a les portes d'obtenir representació.

Setena:

Sens dubte, Alejandro Fernández es mereixia més. Va fer una bona campanya a desgrat d'unes circumstàncies polítiques i personals molt adverses. Cal esperar que aquest cop a Pablo Casado no li tremolin les cames i decideixi clavar un cop de timó rumb al vidalquadrisme o el cayetanisme...

Vuitena:

Per acabar, els deixo un parell de dades per rumiar-hi (qui vulgui). Malgrat les amenaces, malgrat els contraris a la independència que no van anar a votar i malgrat els cops de porra, la participació de l'1-O va ser del 43%. La del 14-F, poc més d'un deu per cent per sobre.