Amb les eleccions municipals d'aquí a vuit mesos, la sensació és que l'independentisme està badant a Barcelona. Candidats provisionals o poc seductors i, sobretot, incapacitat per bastir una candidatura entre les dues grans forces. Tanmateix, l'independentisme no pot desaprofitar l'oportunitat de conquerir l'Ajuntament de Barcelona.

Contràriament, els seus dos grans adversaris ho tenen clar. D'una banda, els comuns, tot i l'anèmia d'idees i la poca traça demostrada, disposen d'un actiu potent: Ada Colau. El poder confereix carisma i Colau compta amb la simpatia de molts barcelonins. Ella, a més, ha sabut administrar una mena de populisme sentimental que té el seu públic en l'ecosistema de la ciutat. Pot guanyar de nou.

En l'unionisme, Manuel Valls, un dels polítics més desprestigiats a França, està demostrant certa intuïció

En l'unionisme, Manuel Valls, un dels polítics més desprestigiats a França, està demostrant certa intuïció. De seguida s'ha adonat, per exemple, que Ciutadans tendeix a desinflar-se. I per això es distanciarà tant com pugui d'aquesta marca i farcirà la seva llista d'independents que llueixin. Ha fitxat, a més, l'audaç Jordi Mercader, un dels artífexs de la que és possiblement la millor campanya electoral que ha vist Catalunya: la de Pasqual Maragall al Govern de la Generalitat del 1999. Fa temps que Valls raspalla pijos, persones influents i els que tenen diners. És segur que la seva campanya estarà molt ben dotada econòmicament, cosa que intimida la resta de forces polítiques. Amb els milions de l'Upper Diagonal, provarà d'entabanar la gent dels barris perquè el votin. Pur lerrouxisme 2.0, però té possibilitats.

I a la banda sobiranista? Només sabem del cert que el PDeCAT va elegir Neus Munté com a alcaldable. Però Munté està entre parèntesi. En una mena de llimbs. Tothom resta pendent del que se li ocorri a Carles Puigdemont. No se sap qui és el seu candidat. Abans de les vacances d'estiu va oferir el lloc d'alcaldable a un conegut periodista català, que educadament va desestimar l'oferta. Ara diuen que té un tapat o tapada, un candidat o candidata sorpresa. Mentrestant, Ferran Mascarell —que fa temps que es prepara per si l'oportunitat se li presenta— espera esdeveniments.

ERC vol —ho vol molt— guanyar. Té la sensació que massa cops han tocat el cel amb les mans per finalment fracassar. L'última, el 21-D, justament davant Puigdemont. A més, també hi juga l'odi fraternal que es professen mútuament amb els postconvergents. La cúpula d'ERC va decidir fa un temps que Alfred Bosch no seria el seu candidat, tot i que ell ho desitjava vivament. L'alcaldable serà Ernest Maragall. Tinc dubtes, amb tots els respectes, que en l'àmbit d'ERC no hi hagi ningú amb més atractiu electoral. No em sembla, vaja, que Maragall sigui un candidat guanyador i m'estranya que, en el càsting, els republicans no hagin trobat algú millor. A més, un candidat amb poc ganxo com Maragall comporta el risc de facilitar la polarització Colau-Valls, escenari nefast per a l'independentisme.

L'independentisme no es pot permetre perdre de nou davant Colau, ni davant Valls

Tot plegat no tindria més importància si no fos perquè, tal com estan les coses i el país, l'independentisme no es pot permetre perdre de nou davant Colau. Molt menys encara davant la buida i demagògica operació de màrqueting que és Valls.

I aquí ve quan cobra importància un detall diguem-ne tècnic: diferentment del que succeeix en les eleccions al Parlament o al Congrés espanyol, en uns comicis locals és absolutament transcendental guanyar. Quedar al davant. Encara que sigui d'un vot. Qui guanya governa, sempre que no hi hagi una majoria suficient que es posi d'acord per impedir-ho, i això costa que passi. La prova fefaent és que Colau mana tenint només 11 de 41 regidors. Fixin-se, a més, que ningú que no hagi guanyat ha sigut alcalde de Barcelona des del restabliment democràtic.

L'independentisme té un parell de grans reptes electorals tangibles i assolibles a curt termini. Un és superar el 50 per cent dels vots en unes eleccions al Parlament. L'altre és conquerir Barcelona. I la millor manera d'assegurar això darrer és que els postconvergents i ERC, i altres forces si volen, concorrin junts a les eleccions. El candidat pot ser d'un o dels altres o un independent consensuat. De fet, haurien de triar el millor candidat, prescindint de tota la resta. La llista també ha de ser atractiva. Perquè l'independentisme, a més de guanyar, necessita governar bé. En aquest aspecte compta amb un avantatge: la mediocritat actual farà que els que vinguin al darrere, per poc que s'hi esforcin, siguin vistos com excel·lents governants de la ciutat.

Marçal Sintes
Opinió Anem a la Diagonal o no hi anem? Marçal Sintes