La primera de les nostres polítiques és l’andalusa Inés Arrimadas (Jerez de la Frontera, 1981). Després de la debacle sense pal·liatius de Ciutadans el passat 14-F, alguna cosa dins seu l’empeny a actuar. De guanyar espectacularment a Catalunya, a penúltims de la fila. Sent que ella és culpable del que ha succeït, almenys en part. Decideix, doncs, moure fitxa. Com Eva, es deixa seduir per la serp, el PSOE, que li brinda una mica de poder a Múrcia. Pedro Sánchez és la serp loquaç i de pell lluent, i li dona tota classe de garanties. S’aliarà amb el PSOE i trencarà els pactes amb el PP. En realitat, es repeteix, només és Múrcia, una guerra local, i l’ajudarà a desmarcar-se del PP, de Vox, de la foto de la plaça Colón. A continuar corregint el rumb imposat per Rivera, que va arribar a creure, en la seva espiral egòlatra, que el seu destí era La Moncloa. Va desafiar els déus dels diners, convençut que ell no havia vingut al món per ajudar a fer governs, ara del PSOE ara del PP, sinó per guanyar, per regnar. Quan veu com brillen els ulls d’Inés, quan s’adona que prendrà la poma, Iván Redondo, repapat en una butaca negra, es frega parsimoniosament les mans i mira vers l’infinit.

Isabel Díaz Ayuso és la segona dona d’aquesta història. Madrilenya de 42 anys, tres més que Arrimadas. Abans de l’estiu ja havia volgut avançar les eleccions. Al final, tanmateix, hi va renunciar. Igual que Inés, vol corregir el rumb del seu partit. Vol un cop de timó cap a la dreta. Fa temps que ella i el seu home de confiança, Miguel Ángel Rodríguez, temen que alguna cosa pot passar a Múrcia, i estan preparats. Si Arrimadas ataca a Múrcia, ells respondran bombardejant Ciutadans, però no sols a Múrcia. Llançaran la bomba sobre Hiroshima i acabaran amb Inés i enfonsaran per sempre el barco de Ciutadans, que té el casc irremeiablement malmès. Convencen Pablo Casado que cal fer-ho. Perquè ja n’hi ha prou. El president del PP acaba concedint el seu permís. Inés provoca el terratrèmol a Múrcia i, efectivament, Isabel respon amb el tsunami que ha d’enviar al carall Inés i la seva minvada, atemorida i mortalment enfrontada tripulació. Camisa blau cel, faldilla negra a joc amb la seva melena, anuncia eleccions. La guerra ha començat. Isabel Díaz Ayuso posseeix una determinació d’acer, que va enllà de la frontera de la temeritat. Repeteix en la seva al·locució pública la proclama “Socialisme o llibertat”. Per ella, “llibertat” no significa altra cosa que guanyar les eleccions del 4 de maig.

L’objectiu d’Ayuso —que haurà d'enfrontar-se ni més ni menys que a Pablo Iglesias, per ella, un dimoni amb banyes— no és només Arrimadas. Al cap i a la fi, Ciutadans, amb o sense la resposta salvatge d’Ayuso, no arribarà gaire lluny. Hi ha un segon objectiu: situar el PP realment a la dreta. Primera estació: vèncer a la Comunitat de Madrid i governar amb Vox. Segona estació: ja sense Ciutadans embolicant la troca, fer el mateix a tot Espanya. Amb ella de líder. Al cap i a la fi, a Casado li falten caràcter i conviccions. Ayuso s’ho juga tot a una única carta. Si li surt bé, la glòria, potser. Si no, està acabada. Per la seva banda, Casado sap perfectament el que pretén Ayuso, però esperarà a veure com es descabdellen els esdeveniments.

L’objectiu d’Ayuso no és només Arrimadas. Al cap i a la fi, Ciutadans, amb o sense la resposta salvatge d’Ayuso, no arribarà gaire lluny. Hi ha un segon objectiu: situar el PP realment a la dreta

Aquest relat s'acaba l’endemà que Ayuso ha declarat la guerra. És dijous 11 de març. La presidenta ha seleccionat amb cura quina serà la primera entrevista que concedirà. Va a EsRadio, al programa de Jiménez Losantos. Federico l’adora. Federico l’anima i li dona la raó en tot. Gaudeix arrodonint, afegint cua a les sentències que Ayuso va deixant caure. Federico anomenava Rajoy “maricomplejines”, se’n recorden? Casado li mereix el mateix respecte.

Sobre la taula de Jiménez Losantos, El Mundo. Hi destaca un article d’opinió al qual el diari ha volgut atorgar un tractament privilegiat. El firma la diputada del PP per Barcelona Cayetana Álvarez de Toledo, enfrontada a Casado. Situada, com Ayuso, a la dreta de la dreta. Cayetana és una dona intel·lectualment sòlida, però irritant, que desgrana amb veu de vellut insolències i insults, que menysté pràcticament tot allò que l’envolta. Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte, 46 anys, va néixer a Madrid, però té tres passaports (espanyol, britànic, francès). Va doctorar-se a Oxford sota la direcció de John H. Elliott. La tesi aborda la figura de Juan de Palafox, bisbe i virrei colonial. Està divorciada del català Joaquín Güell Ampuero, Joaco, de la família Güell.

En el seu text a El Mundo explica que temps enrere va dinar tête à tête amb Isabel Díaz Ayuso. En fa un elogi sense fissures, desmesurat. Alhora, tracta Casado com un no-ningú. Part del paisatge, perfectament prescindible, una contingència.

Els deixo a sota, i per acabar, algunes frases de Cayetana, les quals, crec, expressen millor del que ho pugui fer jo de què estem parlant. L’article es titula, significativament i, a parer meu, amb un clar doble sentit “Hay alternativa”.

— “Su vicepresidente [d’Ayuso], este chico de Ciudadanos, se dedicaba a la fatua y fútil tarea de promocionarse a costa de la estabilidad regional. Y la defensa que Ayuso recibía de la dirección nacional del Partido Popular era, pues, en fin. Creo que las dos sentíamos una forma comparable de soledad.”

— “El propio Casado les pedía [als ciutadans de dretes] hace unos días tiempo [...]. Pero tiempo es exactamente lo que los españoles no tienen.”

— “El órdago de Ayuso tras la jugarreta murciana de Arrimadas rompe el tablero. [...] Y más importante aún, revierte la espiral del desistimiento y la división. Ofrece a los madrileños la oportunidad de unir el voto para derrotar a Sánchez. Y eso marca el camino al resto de los españoles. A los votantes y también a los políticos”.

— “Ayuso ha entendido que la moderación en España no es tanto una virtud como un defecto, porque no se proyecta sobre las formas sino sobre el fondo. [...] En España, la moderación es un atributo que la izquierda y los nacionalistas te conceden cuando te portas bien. Es decir, cuando haces lo que a ellos les conviene”.

— “Ayuso se ha convertido en la Oposición visible. Se ha distinguido por hacer una política de perfil alto, convicciones firmes e ideas limpiamente diferenciadas del Gobierno socialista. [...] en apenas dos años se ha convertido en la voz más vibrante y libre de la política española.

— “Auténtica, audaz y mobilizadora, el resultado de la estrategia de Ayuso es que hoy miles de electores que abandonaron el PP para refugiarse en Ciudadanos y en Vox la consideran un referente natural. La votarían. La votarán”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat