Barcelona és una cosa i la resta de municipis catalans, una altra de diferent. La capital és una qüestió de política nacional, mentre que la resta és, sobretot, política local, s'insisteix. Hi estic d'acord. A l'hora d'analitzar una i altra cosa ho hem de fer amb ulleres diferents.

M'estendré poc en Barcelona, on Ada Colau ha preferit pactar amb el PSC i obtenir els vots de Valls (que no són ni seran de franc) més que no pas governar amb el partit amb el que clarament més coincideix: ERC. Per què? La resposta és simple: perquè volia l'alcaldia. Les polítiques seran menys coherents, però Colau tindrà la vara i sortirà a les fotos. Els comuns han considerat que el preu paga la pena. Decisió legítima? Sí. Contradictòria amb el seu projecte per a la ciutat i el seu discurs moralista? També.

Anem a la resta de ciutats, viles i pobles. Em concentro en un parell de qüestions. D'una banda, el bon paper del PSC, que no ha estat escombrat del mapa, com algú podria haver imaginat fa uns quants mesos enrere. El cinturó de Barcelona continua sent la seva àrea més propícia. Han pactat sense manies amb l'independentisme en força llocs. Vilafranca del Penedès, on han donat suport al postconvergent Pere Regull, n'és un exemple entre d'altres. És per això que xoquen les expressions de ressentiment i atrinxerament d'alguns dels seus membres i dirigents. Ho haurien de revisar, tota vegada que no han deixat mai de queixar-se amargament dels que els volien excloure o considerar idèntics a PP o Ciutadans.

L'altre qüestió és envitricollada. L'independentisme, en el seu conjunt, ha obtingut moltes alcaldies, això és indubtable. Però tinc la sensació que el període de negociacions que hem viscut, i que en alguns casos s'ha estès fins a l'últim moment, ha contribuït no a millorar, sinó a empitjorar —més— les relacions entre ERC i Junts per Catalunya. Aquí podríem citar el cas de Sant Cugat del Vallès, on els republicans han ajudat a fer caure els postconvergents, però n'hi ha més.

Els republicans, tinc la impressió, creuen menys en aquesta solidaritat independentista o "unitat estratègica"

Del que ha succeït, totes dues forces n'haurien de treure conclusions, però molt singularment Junts per Catalunya. Aquests últims semblen creure que, atesa la situació d'anormalitat a què està sotmesa Catalunya, hi ha d'haver una especial solidaritat entre uns i altres. Són el que, d'altra banda, governen plegats a la Generalitat. Els republicans, tinc la impressió, creuen menys en aquesta solidaritat independentista o "unitat estratègica". La raó és que han arribat a tres conclusions —assumides per tothom en general, del primer a l'últim— que els fan ser menys "sentimentals".

La primera conclusió: ERC ha de consolidar la seva hegemonia política. Això, esclar, no passa per "ajudar" als de Puigdemont i Torra. L'excepció és la defensa solidària dels presos, dels que són fora del país i la lluita contra la repressió. La segona: saben que cal que hi hagi més independentistes. Ampliar la base, n'han dit. Aquest objectiu suposa fer aliances que no siguin amb Junts per Catalunya, sinó amb forces d'esquerres (com estava previst a Barcelona, d'altra banda). I la tercera: després del desastre del 27 d'octubre de 2017, els republicans van fer de seguida una mena de reset o de reprogramació mental. Saben que no estem a punt d'abastar la independència, sinó que falta molt perquè Catalunya tingui la seva oportunitat. Com que no ens trobem al caire de cap momentum, cal que les formacions independentistes facin cadascuna el seu camí i la seva feina. Pot agradar més o menys, però aparentment a ERC ho tenen força clar.

Estaria bé que Junts per Catalunya també tingués una anàlisi i una estratègia clares. Pràcticament sempre resulta millor tenir un pla que no tenir-lo.

Marçal Sintes
Opinió Colau perd en l'esprint final Marçal Sintes