Sort que les setmanes tenen només set dies i, d'aquests, tan sols cinc feiners. La que avui mig acaba ha estat una de les setmanes més glorioses de la marca España, amb certa Catalunya inclosa, la d'Ítaca —recordeu?—, imbricada fora més adient. Sense esgotar el present tram hebdomadari, han sorgit, o, segons com, ressorgit, una plètora d'afers del més indecent. Així, ha esclatat el cas Mediador; ha cuejat encara l'execució dels ERO andalusos amb incidents d'execució; s'ha acordat l'obertura, una mica en fals, de judici oral a Fernández Díaz i a la seva cohort d'àngels celestials i del clavegueram, és a dir, el cas Kitchen; ha quedat vist per sentència el qüestionat cas Borràs; ha rebrotat l'inacabable 3%, ara de la mà d'Ambulàncies Egara; i s'ha enviat a judici el més llest de la classe, el cas Casero, exalcalde pepero de Trujillo, gran valedor dels treballadors. Tot coronat —no pot ser d'altra manera— per permanent presa de pèl de l'impune emèrit, ara tutor d'un dels seus nets, un sobradament preparat només que per la festa i la bronca.

Això en escassos, com dic, cinc dies. Si això no és un senyal genèric d'un país, no sé què podem considerar com a ADN hispànic. En aquest context poc han de recriminar-se els constitucionalistes, uns als altres. Tot començant per la Corona, se li pot dir de tot, però exemplar no. Vist el seu passat i per fomentar o consentir ficar-lo sota la catifa, que de tant estirar-la, ja veurem quant dura, som davant una institució tot menys exemplar. I no només per això.

El PP, per més que digui que és del passat el que ara cau sobre ells, no es pot desempallegar de totes les vileses per dur a terme l'expropiació dels instruments públics, patrimonials o institucionals, en exclusiu i inconfessable benefici propi. Tant se val l'interminable Gürtel —encara viu el judici oral de la trama Camps— com posar al seu servei —i ells ben a gust, tot s'ha de dir— els policies més venals de la camada. En afegidor a tot el rosari dels escàndols de la Kitchen, hem sabut aquesta setmana que l'encara president de l'audiència Nacional —no ha tingut la vergonya torera de marxar!— era la fura judicial del secretari d'Estat de Seguretat —un que també va crear una realitat paral·lela quan va declarar davant el TS al procés—. En efecte, el mantenia informat del que passava als jutjats que l'investigaven i, per arrodonir el servei, el convida a dinar a ca seva, amb intercanvi, segons les cròniques, d'ampolles de Vega Sicília. Sense oblidar, és clar, el cas mascaretes de Madrid.

Del cas Borràs ja en parlarem quan toqui, per comentar el que toqui, però cal no oblidar que Borràs està suspensa parlamentàriament, és a dir, per decisió parlamentària, no judicial, de la seva condició de representant de la sobirania de la ciutadania de Catalunya, per vincles a fets corruptius. No és bon indici.

Què dir d'un tentacle més de l'inesgotable i inacabable 3%? [Excurs: per què els casos per corrupció triguen una mitjana superior als deu anys en veure's el judici oral, siguin els que siguin els implicats? Es podria parlar de dret penal de l'amic?] Aquesta vida processal vegetativa de la corrupció fa que el gran públic pugui arribar a oblidar o, si més no, a no tenir ben present, que alguns dels subjectes que pul·lulen per la vida política, estan fent oposicions al trajo a ratlles i amb bola. No semblen la millor carta de presentació pels intents de revifar Convergència i de reivindicar el pujolisme les notícies forenses de les malifetes del partit que es deia el pal i paller de Catalunya. Si més no, de gra en va fer un bon farcell.

De Casero, del que només recordar-ho, brolla una franca riallada, l'han pillat, com d'altres, fent de cacic i li ha tocat una bola negra. També és mala sort, amb la quantitat d'entremaliadures que ens consten per la pell de brau, que siguin tan pocs i per tan poc els que acaben en mans d'una Justícia (Fiscalia inclosa) que pateix sovint de torticoli.

L'esquerra, que també presenta un bon full de serveis en aquest camp, veu ara com a menys de 100 dies de les eleccions locals i, en bona part d'Espanya, autonòmiques, li esclata en tots els morros el que pot ser l'anècdota d'uns fatxendes, d'uns mini Roldán —quins galdosos records les fotos aparegudes!—. O el que pot ser l'escàndol tectònic que, malgré tout, aparti el PSOE del poder. Hi va arribar el 2018, en primera instància, per una moció de censura que es va fer creure que era filla de la sentència en primera instància de la primera peça de la saga Gürtel. Encara que sembli que Ferraz/la Moncloa han reaccionat amb rapidesa, res més lluny de la realitat a parer meu. Tot el que no sigui una investigació digna de tal nom, o sigui, interna sense límits ni entrebancs i després feta pública, no servirà més que per a una agonia en la qual molts tenen acreditada capacitat, amb raó o sense, de perllongar-la fins on faci falta amb tal de recuperar el poder. Mentre, com a mínim, la baraka amb l'ai al cor.

Tot això amb el benentès que deixem en el tinter per altra ocasió el segon cas més gran de corrupció d'Espanya —Catalunya inclosa de pet també—: el dels abusos sexuals de la capellania, adientment emparada per totes les jerarquies eclesiàstiques, fins i tot dels que, en aparença, eren més sensibles al pròxim. Però les dimensions d'aquesta corrupció —que no és l'única eclesial— desborden la nota d'avui.

Aquesta és una de les imatges més potents que hom percep dels autors de solo la ley es ley i todo por la ley, en fi, els patriotes de guàrdia. De tota manera, sembla difícil trobar un novel·lista capaç de posar dempeus aquesta trama.