"Si no lluites per posar fi a la corrupció i la podridura, acabaràs formant-ne part"
Joan Baez

Un mantell de corrupció cobreix Pedro Sánchez, descriu la premsa internacional. El mantell deixa en evidència aquell a qui no gosaven cridar la seva nuesa: sense victòria electoral, sense pressupostos, sense suport parlamentari, sense possibilitat real de governar, amb el germà a la banqueta, amb la dona imputada, un fiscal general a la banqueta per haver trencat el deure de secret per afavorir-lo, amb el seu favorit a la presó preventiva, els jutges en vaga i alhora intentant legislar al límit com a taula de salvació. La porta de Soto es va tancar ahir sobre qualsevol opció per a l'encara president del govern espanyol. Caurà, això és segur. Quan i amb quant de dany per a quants és l'única incògnita per desvetllar encara. No caldrà esperar gaire. El que no pot ser no pot ser i a més és impossible.

Ningú amb dos dits de front pot assumir que el maldestre de Sánchez es va equivocar amb el seu segon dues vegades i que va nomenar Santos en una ensopegada amb la mateixa pedra d'Ábalos. Només per això estaria inhabilitat per governar. És més lògic col·legir que nomenés en segon lloc qui pogués cobrir el desaparegut. La bufetada de realitat havia d'arribar i ha arribat. Me n'alegro. Era i és insuportable que es riguin del poble a la cara, també del català. Encara ho intenten, cada vegada amb menys eficiència. Si volen consolar-se, no es burlen només de nosaltres. Allà que se'n va anar Cerdán a riure's de Leopoldo Puente com qui es riu d'unes desenes de periodistes en qualsevol delació. Estan tan acostumats que els comprin surrealisme que s'atreveixen a exportar-lo fins i tot a les places de més risc.

Cerdán va arribar a riure's d'allò més sagrat i a dir al magistrat i al cap d'Anticorrupció que era allà perquè ells mateixos li estaven fent guerra bruta. Un pla sense fissures, sobretot quan els indicis dels seus delictes —"notabilíssims", "extraordinaris", "consistents"— retrunyen fins i tot per les parets del Palau de les Saleses. Han vacil·lat tant el personal que creuen que la Justícia és de plastidecor. El mateix va passant a Bolaños quan pren el pèl a don Peinado. Un pla de primera, insisteixo, amb resultats visibles. La defensa, encarregada sorprenentment a algú de la trajectòria del seu actual advocat, no va tenir el seu millor dia: "per legítims que resultin en termes de defensa els al·legats del lletrat ni podríem ser aquí davant d'un delicte provocat, ni hi ha cap element de mínima consistència que permeti considerar com a hipòtesi mínimament factible que Koldo García tingués la condició d'agent encobert o provocador (...) havent entaulat una relació amb Santos per descomptat molt abans de la formació del "govern progressista" i de les negociacions amb forces nacionalistes a les quals l'investigat reiteradament es refereix com a motiu de la seva imputació". Boom!, el magistrat vola la boja línia de defensa que pretenia que Koldo treballava per als picoletos i que tot ho va gravar creant delictes provocats per inculpar el pobre Santos.

Tot i l'errada línia de defensa —hem de reconèixer que hi ha ocasions en què els advocats han de seguir desitjos suïcides dels seus clients— Cerdán no va deixar de fotre-li a la mala llet esmentant, sense que ningú li preguntés, Félix Bolaños. Aparentment per dir que com que també va negociar amb ERC "serà el pròxim objectiu" d'aquesta inexistent conspiració o del que sigui. Ningú l'havia esmentat, tot i que la Sala II té una desitjada exposició raonada contra ell, així que són ganes de ficar-lo en un bon merder. També s'aprecia una certa insistència a fer aparèixer Pepiño Blanco, no queda imputat ni novieta per anomenar-li, com qui no vol la cosa.

És evident que Santos Cerdán va arribar dilluns a Soto encara sota disciplina. M'expliquen que l'advocat Teijelo, el de Leire, ja l'ha visitat a la presó. És a dir, no he trepitjat en tota la meva vida un locutori, no ho puc confirmar. A dins es pensa molt i es pensa d'una altra manera. Mireu Aldama. Tot s'esfondra al voltant del guapo marca registrada, com encara l'anomenen reverencialment alguns, i està esculpit en una interlocutòria judicial: "Això reforça així la idea que més persones, físiques o jurídiques, a més dels senyors Ábalos, García i Cerdán, poguessin haver-se lucrat amb les esmentades adjudicacions, eventualitat que, per descomptat, no pot ser descartada en aquest moment". Més persones, un partit. El magistrat Puente els esbufega a l'orella i no pensa deixar anar el rastre ni per enganyifes ni per disculpes atrotinades i buides abans anomenades relat.

Havia d'arribar l'instant en què una bufetada de realitat els fes girar. No han parat de mentir, de mistificar, d'estar ficats en tripijocs, de tergiversar, d'inventar i pel que sembla de saquejar. Tot allò que envolta els narcisistes es converteix en un entorn tòxic. Algú va pensar que podria enganyar tothom sempre i s'ha de ser molt cregut per creure't més llest que Abraham Lincoln. L'únic dubte és quanta destrucció provocaran encara en l'intent de salvar els trastos i qui seran els últims a quedar com a suport d'un poder que s'esfondra. Els socis són socis per a tot? Com en altres ocasions no sentin només el que es diu en veu alta per a les parròquies. Hi ha més persones amb dos dits de front i món corregut de les que ens volen fer creure. Governar amb un partit encerclat per la corrupció i pretendre que no et toca, com fan els que s'amarren a la poltrona, té un cost i hi haurà cost per a molts.

Hi ha qui prefereix que tot això no es precipiti, que vagi a un ritme suficient perquè surti el pus fins al final

Parlant de destrucció, no és menor la del PSOE. Hi ha qui prefereix que tot això no es precipiti, que vagi a un ritme suficient perquè surti el pus fins al final, perquè es descobreixin les cartes de tothom, dels de la trama i dels partícips a títol lucratiu, dels traficants d'influències, dels falcons de fer fortuna a l'altra banda de l'Atlàntic. Hi havia molt de sexe pel mig però no precisament un trio. A Madrid se sent nom rere nom i, creguin-me, fins ara les tertúlies no n'han fallat ni una. Només si es drena tot el que està podrit podran, els que quedin, intentar reflotar el PSOE, perquè aquesta democràcia necessita un partit socialdemòcrata fort i no ho tenen fàcil. Sánchez va colonitzar el partit i Ábalos i Cerdán van ser els seus ajudants per fer-ho. Cerdán ho era tot i tot el que era dorm ara darrere les reixes.

Sánchez anava nu i alguns no ho veien, ara fins i tot a Europa han descobert amb quina podridura anava embolicat.