L’estiu del 2026 ens ha deixat l’ensorrament (literal) de Catalunya a conseqüència de dècades de mala gestió i de manca d’inversions. Cada setmana hi ha alguna catàstrofe que s’afegeix a la llista: l’incendi de les Gavarres per culpa d’una obra pública, l’esvoranc del túnel del metro a Barcelona, l’altre esvoranc de les obres de Rodalies a Montcada i Reixac (on, de miracle, no hi va haver morts). Mentrestant les carreteres estan col·lapsades, la xarxa ferroviària desespera cada dia els ciutadans, a moltes zones del país s’han normalitzat els microtalls de llum, els robatoris de coure ho empitjoren tot, i l’única acció del Govern és anunciar unes inversions que no arribaran mai.
La sensació de decrepitud nacional d’aquest estiu s’agreuja per un costum molt arrelat entre la nostra classe política: anunciar males notícies a final de juliol, per veure si així passen inadvertides. I divendres passat va esclatar la bomba. Catalunya no tindrà resultats vàlids al següent informe PISA perquè la Generalitat va excloure el 23% dels alumnes que formaven part de la mostra, mentre que l’OCDE marca un màxim del 5%. Per ser exactes, a Catalunya havien de fer la prova 2.545 alumnes, i en van quedar fora 591: 6 per discapacitat física, 493 per discapacitat cognitiva, conductual o emocional i 92 per domini insuficient de la llengua.
PISA és una avaluació internacional que es fa cada tres anys als alumnes de quinze anys, i que mesura la competència en comprensió lectora, matemàtiques i ciències. Els resultats per a Catalunya del 2022 van ser catastròfics, i ens van situar molt per sota de la mitjana de l’OCDE, i a la cua d’Espanya (només Andalusia, Ceuta i Melilla van treure pitjors resultats). En comprensió lectora la mitjana va ser de 462 punts, molt per sota dels 501 del 2012. Això vol dir que un 29% dels adolescents catalans té un nivell tan baix que no assoleix la competència bàsica, mentre que una dècada enrere eren el 15%; en canvi, els que són a l’excel·lència han passat del 7,3% al 4,9%. La davallada també ha estat accentuada en les altres dues proves. Amb la notícia de l’exclusió de Catalunya, aquest any no podrem saber si els nostres alumnes han millorat o, com tothom preveia, l’ensorrament s’ha accentuat, i no tindrem resultats comparables fins al 2029.
Quan la notícia va esclatar divendres, la Generalitat va indicar que es tractava d’una "incidència tècnica" o un problema de "representativitat estadística", i es va insinuar que el problema venia dels centres educatius. A més, es va admetre que el problema es coneixia des del març. L’endemà el secretari de Millora Educativa, Ignasi Giménez, va declarar que hi va haver un "error en l'aplicació dels criteris d'exempció".
L’explicació de l’error a l’informe PISA és inacceptable i no se la pot creure ningú
L’explicació de l’error és inacceptable i no se la pot creure ningú. Fa dècades que les proves PISA existeixen i els protocols són clars, i que s’hagin incomplert només es pot deure a una acció deliberada. Hi ha hagut una intenció de maquillar els resultats excloent els alumnes més fluixos? Hi ha un antecedent: l’any passat es va anunciar que les proves de competències bàsiques de 4t d'ESO ja no es farien a tots els alumnes del país sinó a una mostra seleccionada de 69 centres educatius. I compte: malgrat que s’han declarat com a no comparables, a la tardor es publicaran les xifres de PISA, i davant d’aquest escenari probablement seran millors que les del 2022. Serem capaços tots plegats —i sobretot la professió periodística— de recordar que serà una millora fictícia i que el Govern no es podrà penjar cap medalla?
El debat social que hauríem de tenir és per què Catalunya té uns resultats tan fluixos a l’informe PISA, fruit sobretot de l’augment dels alumnes amb un rendiment baix. Encara que sigui una veritat incòmoda, l’indicador més important que prediu l’èxit d’un alumne és el nivell de formació dels pares, i tenim una població amb molt pocs estudis, fruit d’una entrada constant d’immigració de baixa qualificació. Si mirem els residents al país entre 25 i 49 anys, l’edat que té la majoria dels pares, un 28,7% ha completat com a molt la secundària obligatòria (entre els nascuts a l’estranger, la xifra s’enfila al 39,2%). L’escola hauria de compensar-ho, però no hi ha ni voluntat ni recursos. En lloc d’això, tenim una segregació escolar per classes socials, fet que condemna els de baix a unes oportunitats menors.
L’ensenyament català no té ningú que li marqui el rumb, amb canvis constants de consellers i cap política definida. Els partits, per mandra o incompetència, han cedit el poder a la Fundació Bofill (una entitat tan desprestigiada que ha hagut de canviar el nom) i a empreses privades com Innovamat, que no actuen pel bé comú sinó per interessos particulars. La seva irrupció ha coincidit amb l’ensorrament del nivell dels alumnes, però aquests grups prometen que tot millorarà si tenim prou paciència i els continuem pagant, i donen la culpa del fracàs al mite d’un "professor retrògrad" que no fa el que toca.
Per desgràcia no s’albira cap canvi. Tan bon punt es va anunciar el problema amb les dades de PISA, la directora general de Currículum i Desenvolupament Professional del Departament d’Educació i Formació Professional, Sònia Fernández Cuenca, va indicar que havien obert una investigació per aclarir què havia passat, i que crearien una comissió per a validar els alumnes exempts. És el que passa quan tenim una classe política al·lèrgica a prendre decisions: es pensa que muntant reunions per a tapar escàndols ja en fa prou.