L’èxit de la manifestació de la Diada va superar totes les expectatives, tenint en compte el pessimisme previ que s’havia instal·lat en el moviment independentista, i de segur que tindrà transcendència. Altera les estratègies de tots els partits, fins al punt de posar en perill la legislatura catalana i també la legislatura espanyola.

L’assistència massiva a la manifestació —no hi ha moviment polític a Europa amb tanta capacitat de convocatòria— posa de manifest que els independentistes catalans poden estar emprenyats amb els seus representats, però tampoc estan disposats a canviar de bàndol i pertoca als partits polítics donar resposta a les seves aspiracions.

Aquest Onze de Setembre ha estat sens dubte la Diada Horribilis per a Esquerra Republicana, que tot i no faltar-li raó per discrepar del manifest de l’ANC, la crida a la desmobilització del president de la Generalitat i del partit, ha estat majoritàriament interpretada com la conseqüència lògica de la seva estratègia favorable a contribuir a l’estabilitat política del govern de l’Estat, que ja estava generant prou desgast a l’executiu i un cert desconcert entre la militància. És obvi que tant el Govern de Pere Aragonès com la direcció que lidera Oriol Junqueras hauran de prendre decisions que els reconciliïn amb la seva base militant i electoral. I això només es pot fer forçant Pedro Sánchez des del Congrés dels Diputats. I en aquestes circumstàncies ERC no podrà donar suport als pressupostos de l’Estat si no és a canvi de quelcom molt transcendent, ja no dic l’amnistia i l’autodeterminació, però sí perquè es noti la desjudicialització amb el concurs de la fiscalia i l’augment de l’autogovern amb algun traspàs que sigui sonat, per exemple Rodalies. És a dir, quelcom que no ha passat mai.

ERC té a favor la imperiosa necessitat de Sánchez d’arribar políticament viu a la presidència espanyola de la Unió Europea, que per torn caurà entre juliol i desembre de 2023. Tanmateix, no està clar que Pedro Sánchez es pugui permetre, tal com està el pati espanyol, concessions importants als independentistes catalans, i no faltaran poders fàctics de l’Estat disposats a boicotejar qualsevol possibilitat d’acord pressupostari entre PSOE i ERC. Els jutges en això han estat sempre implacables. Si ERC no donés suport als pressupostos de l’Estat i Pedro Sánchez es veiés obligat a prorrogar-los, es desfermarà una ofensiva política no només del PP per fer caure l’executiu estatal i forçar eleccions generals anticipades.

Agafant-se a la teoria que si cau Sánchez vindran PP i Vox, ERC argumentarà que sempre serà millor mantenir la mateixa estratègia que fins ara. Llavors la pilota caurà a la teulada de Junts per Catalunya. Els seus dirigents, tant Jordi Turull com Laura Borràs, ja han dit que “així no podem seguir”. D’entrada ja han demanat una reunió estratègica perquè consideren que no s’està complint l’acord de Govern i han posat el debat de política general d’aquest mes com a termini per un canvi de rumb. I entre el canvi de rumb que demanen és pactar precisament una estratègia conjunta al Congrés dels Diputats!

A Junts guanya terreny la teoria que continuant a un Govern tan contestat en l’àmbit independentista com el que presideix Pere Aragonès, el desgast afecta més encara a Junts, perquè li impedeix marcar un discurs i una estratègia pròpia i diferenciada que és el que li ha de permetre superar ERC a les eleccions. Si Junts decideix marxar del Govern, el més probable és que Aragonès convoqui eleccions per no donar temps que JxCat aixequi el cap. Ara bé, abans d’això, la direcció de Junts haurà de convèncer els consellers i els càrrecs col·locats a l’administració que han de plegar i això també és tan complicat que ves a saber com acaba.

La gràcia de la política és que mai no hi ha res escrit i una mani de la qual ningú esperava res pot tenir enormes conseqüències. En tot cas, sense cap mena de dubte, els estrategs de la Moncloa i de Sant Jaume ja s’han posat a estudiar com resolen aquest nus gordià i facin el que facin, l’espectacle guanyarà en emoció.