Les coses són com són i no com ens agradaria. El Partit Popular és un partit sense gaires escrúpols democràtics que ha trobat el seu momentum per matar dos pardals d’un tret. Boicotejant la reforma dels articles del codi penal que fan referència al delicte de sedició ha trobat el pretext per no renovar el poder judicial que li és tan favorable i a més li pren arguments a Esquerra Republicana per donar suport als pressupostos de l’Estat, la qual cosa fins i tot podria fer caure el govern de Pedro Sánchez. Era una jugada cantada. No cal escandalitzar-se quan el PP exerceix de PP i defensa els seus interessos il·legítims com ha fet sempre. El problema és dels partits suposadament més democràtics que quan han pogut no han tingut el coratge de fer les reformes necessàries perquè no fos possible exercir aquesta mena de delinqüència institucional.

I a més el PP tenia models de referència per actuar com ho ha fet. En un mandat de només quatre anys Donald Trump va nomenar per al Tribunal Suprem dels Estats Units els tres magistrats més conservadors que va trobar, alterant l’equilibri entre conservadors i progressistes. La correlació ara és de 6 a 3 i com els magistrats són vitalicis i els nomenats relativament joves es tem una regressió democràtica per una generació. I Trump va poder fer el que va fer perquè en el darrer any de mandat del president Obama els republicans van bloquejar durant més d’un any el nomenament de qui havia de cobrir la vacant del jutge Antonin Scalia, mort sobtadament. L’argument va ser que s’havia de donar primer la veu al poble, és a dir, esperar les eleccions. Però quatre anys més tard, quan va morir la magistrada Ruth Bader Ginsburg, faltaven sis setmanes per les eleccions i els republicans no van esperar la veu del poble i van col·locar acceleradament un altre dels seus. Les sentències retrògrades cauen una darrera l’altre. L’avantatge del sistema americà és que els jutges, siguin conservadors o progressistes, valoren principalment el seu prestigi com a juristes i no estan disposats a segons quines marranades.

El govern més progressista de la història té ara una gran oportunitat per passar a l’ofensiva i aprofitar la majoria parlamentària de la qual disposa per canviar les lleis de manera que impedeixin l’abús i el frau que sol practicar el Partit Popular

La maldat és inherent a la naturalesa humana i a la lluita pel poder. El Partit Popular no ha estat mai disposat a renovar el Consell General del Poder Judicial si no és per mantenir el seu control, tot i que no queda clar qui mana a qui, si el PP als jutges o els jutges al PP. En l’episodi d’aquesta setmana ha quedat clar que el búnquer politicojudicial l'ha obligat a rectificar. En aquest assumpte el PSOE sempre ha acabat claudicant, acceptant presidents conservadors com Carlos Dívar o com el mateix Manuel Marchena. El nomenament de Marchena estava pactat, però la filtració d’aquell whatsapp d’Ignacio Cosidó va rebentar l’operació. En el seu whatsapp, Cosidó intentava convèncer els seus de la bondat del pacte amb allò de “controlar por la puerta de atrás”, però el nucli dur dels seus no estava disposat a acceptar una majoria progressista i van filtrar el whatsapp precisament per rebentar l’acord amb el PSOE.

Alerta perquè amb la reforma del codi penal pel que fa a la sedició, perquè a fi de comptes podria semblar que els alts càrrecs polítics que van engrescar la gent a sortir al carrer i a defensar les urnes han resolt la seva situació i s’han oblidat dels que per haver-los cregut continuen patint la repressió i el lawfare.

La situació creada és doncs una bona oportunitat del govern espanyol més progressista de la història per passar a l’ofensiva i aprofitar la majoria parlamentària de la qual disposa per canviar les lleis, de manera que impedeixin l’abús i el frau. Hi ha una majoria molt absoluta per poder fer-ho, només cal voluntat política i coratge per enfrontar-se al deep state, però no cal fer-se gaires il·lusions. El més probable és que no hi hagi renovació de poder judicial, ni reforma del codi penal i tampoc Esquerra Republicana tombarà els pressupostos. Ha quedat molt clar que quan Pedro Sánchez i els seus ministres feien el ronso assegurant que no tenien majoria per suavitzar les penes inherents al delicte de sedició no es referia als aliats que li van votar la investidura sinó al mateix PSOE. Els únics que s’ha pronunciat en contra han estat precisament dirigents regionals socialistes i la vella guàrdia felipista, començant per l’ínclit Alfonso Guerra. És un problema per a Sánchez perquè els presidents socialistes d’Aragó i Castella-la Manxa s’ho juguen tot a les properes autonòmiques del mes de maig. Molt especialment Emiliano García-Page que necessita guanyar per majoria absoluta a Castella-la Manxa per immediatament després postular-se per liderar el partit en comptes de Sánchez.  Núñez Feijóo s’ha decidit a rebentar-ho tot pel mandat del búnquer judicial, però també per la invitació rebuda de la quinta columna socialista que odia Sánchez i li sega l’herba sota els peus. D’aquí la maliciosa frase de Feijóo que pactarà “amb un altre PSOE”.

I la paradoxa és que la crisi política s’ha desfermat només per l’anunci d’una reforma de la qual no estan gens clars els seus beneficis des del punt de vista democràtic ni des del punt de vista del sobiranisme català. Rebaixar les penes però mantenir un tipus delictiu que pot ser aplicat a qualsevol protesta pacífica seria un molt mal negoci democràtic. Pel que fa a presos i exiliats, si rebaixen la pena del delicte de sedició, potser Marta Rovira pugui tornar del seu exili a Suïssa, però per ser jutjada encara que sigui en condicions més favorables. No li serviria a Carles Puigdemont, que té afegida l’acusació de malversació. La reforma no afectarà els acusats indultats tret que el canvi legislatiu afecti la pena d’inhabilitació que no va ser indultada. En aquest cas Oriol Junqueras i Jordi Turull, entre d’altres, aviat ja podrien presentar-se a les eleccions, una gran notícia que omplirà de joia els catalans. En cap cas la reforma afectaria els milers de persones represaliades que no han estat acusades de sedició sinó d’altres suposats delictes com els 18 joves de Lleida als que demanen 97 anys de presó per protestar contra la sentència. Així que la iniciativa té un aspecte francament perillós, perquè a fi de comptes podria semblar que els alts càrrecs polítics que van engrescar la gent a sortir al carrer i a defensar les urnes han resolt la seva situació i s’han oblidat dels que per haver-los cregut continuen patint la repressió i el lawfare.