Soc conscient que en múltiples ocasions he abordat el problema de la judicialització de la política. Tanmateix, resulta evident que continuem atrapats en el mateix punt des de fa anys, sense que es percebi una voluntat social —i, per tant, política— de resoldre aquest greu mal que afecta tant Espanya —com a Estat— com les nacions que encara la integren.
La judicialització de la política s'ha convertit en un dels símptomes més visibles de l'esgotament del model institucional espanyol. El que en altres democràcies es resol mitjançant confrontació programàtica, deliberació pública o decisions de govern, a Espanya es desplaça sistemàticament cap als tribunals. No és un fenomen nou, però ha assolit en els últims anys una intensitat preocupant que revela una patologia més profunda: una disfunció estructural del sistema democràtic.
Aquest fenomen implica, en essència, que els tribunals de justícia substitueixen als canals propis de la deliberació democràtica. En lloc que els partits, el Parlament o la ciutadania canalitzin els conflictes polítics, es delega aquesta funció als jutges. D'aquesta manera, els tribunals no actuen ja com a garants de l'ordre constitucional, sinó com a actors polítics amb influència desproporcionada, mancats de contrapesos i sense rendició efectiva de comptes.
En el marc jurídic de la Unió Europea, l'Estat de Dret (Rule of Law) no és una clàusula retòrica. L'article 2 del Tractat de la Unió consagra valors essencials com la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l'Estat de Dret i els drets humans. Aquests no són principis abstractes: constitueixen exigències materials i funcionals que els estats membres han de garantir de manera efectiva.
Una democràcia substancial, segons el Dret de la Unió, implica:
- Independència judicial real i verificable: no n'hi ha prou amb proclamar-la; han d'existir garanties processals i estructurals que impedeixin la captura ideològica, política o corporativa del poder judicial.
- Separació efectiva de poders: no com a divisió formal, sinó com un equilibri dinàmic i operatiu que permeti el control recíproc entre poders.
- Accés real i equitatiu a la justícia: part del dret a un recurs efectiu (art. 47 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE) i exigeix condicions materials d'igualtat.
- Cultura deliberativa i no repressiva: el pluralisme i el dissens construeixen l'espai democràtic, no la seva criminalització.
Els tribunals no actuen ja com a garants de l'ordre constitucional, sinó com a actors polítics amb influència desproporcionada, mancats de contrapesos i sense rendició efectiva de comptes
El problema no rau en l'existència de mecanismes jurisdiccionals de control —propis de qualsevol Estat de Dret—, sinó en l'abús sistemàtic d'aquests mecanismes, fins a convertir-los en l'eix rector de la vida pública. A Espanya hem vist com decisions polítiques legítimes —com convocar un referèndum, impulsar reformes legislatives, reclamar més autonomia territorial o promoure dissensos constitucionals— han estat objecte de persecució penal. La criminalització del dissens no és una anomalia esporàdica, sinó un símptoma sistèmic.
Aquesta deriva no pot explicar-se únicament a partir dels actors que han protagonitzat els casos més notoris —el procés independentista català, els pactes d'investidura, els acords parlamentaris o fins i tot la Llei d'Amnistia—. L'origen és més profund i remet al disseny inacabat de la democràcia espanyola.
La transició política es va articular sobre un pacte de mínims que va deixar sense resoldre qüestions fonamentals: la revisió del passat recent, l'articulació territorial de l'Estat, la configuració del poder judicial, el repartiment real de contrapesos institucionals o el rol de la ciutadania en la fiscalització del poder. El resultat ha estat una democràcia formal però no substancial, on les estructures del poder continuen funcionant sota una lògica vertical, autoreferencial i endogàmica.
Especialment preocupant és el model de poder judicial. A diferència dels altres poders de l'Estat, el judicial ha quedat blindat davant mecanismes reals de control extern. La seva composició, el seu funcionament i la seva relació amb la resta del sistema no han estat objecte d'una veritable democratització. Així, opera com un "tercer poder" sense contrapesos, més proper a una casta jurisdiccional que a un poder sotmès a la sobirania popular.
La judicialització no és només una estructura, sinó també una pràctica política. Durant les últimes dècades, tots els poders —Govern, oposició i fins i tot òrgans constitucionals— han optat per externalitzar les seves responsabilitats, traslladant als jutges la resolució de conflictes de naturalesa política.
Aquest procés es basa en un doble moviment pervers: d'una banda, els actors polítics defugen els costos d'assolir acords o de sostenir posicions impopulars però necessàries, delegant la decisió al poder judicial; per un altre, els jutges accepten —i fins i tot reivindiquen— aquest rol ampliat, malgrat no comptar amb la legitimitat democràtica que exigeix la resolució de conflictes tan transcendents.
Així, el jutge es converteix en l'intèrpret últim no només de la llei, sinó del conflicte polític. Aquesta desnaturalització del paper constitucional del poder judicial mina la confiança ciutadana i debilita el principi de separació de poders. Quan tot acaba als tribunals, és la política la que es buida de contingut, i amb ella la democràcia mateixa.
Quan la política es buida i es delega als jutges, la democràcia es converteix en una ficció tecnocràtica. I quan els jutges assumeixen funcions que no els corresponen, es trenca l'equilibri institucional i es ressent la legitimitat del sistema
Pensar que aquesta patologia pot corregir-se mitjançant reformes legislatives puntuals o per un canvi de color polític és un error. La judicialització de la política no és un accident, sinó el reflex de com va ser configurada l'arquitectura institucional espanyola. Afrontar-la exigeix una transformació profunda, no només normativa, sinó també cultural i institucional.
L'única sortida real passa per una refundació democràtica que assumeixi el paradigma europeu no com un compromís formal, sinó com una guia substantiva d'acció política. No n'hi ha prou amb despolititzar el Consell General del Poder Judicial —consigna ambigua on n'hi hagi—. És imprescindible repensar el lloc del poder judicial en el sistema democràtic:
- Quins controls existeixen sobre la judicatura?
- Qui vigila els que vigilen?
- Quins mecanismes corregeixen els seus excessos o desviacions?
- I, en última instància: qui sanciona els que sancionen?
El problema de fons és que el poder judicial manca de contrapoders reals. No respon davant de la ciutadania, no és avaluat externament, ni està sotmès a mecanismes de depuració quan actua mogut per interessos ideològics o corporatius. Davant el principi democràtic de sobirania popular, el poder judicial roman immune a l'exigència de responsabilitat.
Sortir d'aquest laberint institucional requereix una transformació radical del disseny democràtic. Això implica, com a mínim, tres línies d'actuació:
- Reconfiguració del sistema de contrapesos: Els tres poders de l'Estat han d'equilibrar-se i controlar-se mútuament. És imprescindible establir mecanismes eficaços perquè el poder judicial no actuï com un poder autàrquic ni hegemònic. Això exigeix transparència en les seves decisions, control democràtic sobre el seu òrgan de govern i limitació de la seva jurisdicció en assumptes essencialment polítics.
- Redistribució de la centralitat institucional: La política ha de recuperar el seu paper com a eix vertebrador de la vida democràtica. Per a això, cal fomentar una cultura de negociació, respecte institucional i responsabilitat. Els actors polítics han de deixar d'amagar-se rere les togues i assumir amb maduresa democràtica la resolució dels conflictes.
- Empoderament efectiu de la ciutadania: La democràcia no se sosté sobre elits, sinó sobre una ciutadania activa i vigilant. És urgent obrir canals reals de control i participació ciutadana, capaços de fiscalitzar les institucions i participar directament en la presa de decisions. La judicialització no es combat des dels despatxos, sinó des d'una societat conscient i compromesa amb els seus drets.
En definitiva, quan la política es buida i es delega als jutges, la democràcia es converteix en una ficció tecnocràtica. I quan els jutges assumeixen funcions que no els corresponen, es trenca l'equilibri institucional i es ressent la legitimitat del sistema. Tinguem-ho clar: la solució no vindrà des dels jutjats, sinó des d'una ciutadania capaç de retre comptes, de construir alternatives i de defensar una democràcia autèntica.