El divorci d’Esquerra amb la resta de partits independentistes comença el 9-N del 2014, quan els abraçats Artur Mas i David Fernàndez roben fotografia i protagonisme a Oriol Junqueras, deixant el republicà absolutament aïllat de la xerinola participativa de la consulta. La plantofada és tan dolorosa com decisiva, no només perquè ERC fou molt més activa que la resta de formacions en l’èxit de les anteriors consultes, sinó perquè des d’aquell moment l’Oriol s'adona que els convergents sempre li acabaran aixecant la camisa. Tot i això, Junqueras encara accepta enfadosament la creació de Junts pel Sí, acaba arremangant-se en l’organització de l’1-O, i aguanta com pot la guingueta fins que Puigdemont l'enganya novament marxant a l’exili. Quan ja és a Lledoners, el capatàs republicà jura per l’altíssim que mai no tornarà a negociar amb un convergent en sa puta vida.

Junqueras no només es tatua aquesta consigna a la pell, sinó que des de la garjola comença a fer de convergent i negocia els indults amb Pedro Sánchez a canvi de convertir Esquerra en un partit de verb indepe i mirada autonomista. De la mateixa forma que intercanvià la llibertat dels presos per la pax autonòmica, i conscient del poder que encara té Puigdemont com a president a l’exili, ara Junqueras pacta la reforma de la sedició no pas perquè tingui ganes d’organitzar un nou referèndum, sinó amb la intenció de comandar el futur dels exiliats. Si el delicte de sedició es redueix, i els escàpols poden tornar a la dolça Catalunya saltant-se la presó preventiva, Junqueras podrà dir que Esquerra ha fet possible el desembarcament al territori de tots els polítics encausats per l’1-O. Junqueras sap, en definitiva, que l’única forma de mitigar l’efecte Puigdemont és fer-lo tornar quan a ell li roti.

Els nostres mandataris només fan alguna cosa que els sembla de profit quan es mouen pel fetge i satisfan llur coixa vanitat. Mai tan poc poder havia estat gestionat per gent amb un ego tan embotit

Junqueras és un home forassenyat però intel·ligent, i no vol caure en l’error de Puigcercós o Carod: vol carregar-se Convergència, bo i fagocitant-ne l’ànima. Així s’explica, per exemple, el vodevil dels Mossos que ha entretingut la tribu aquestes darreres setmanes. La defenestració de Josep Maria Estela i la posterior promoció del comissari Eduard Sallent no té cap mena de relació amb els trencaclosques policial del conseller Elena. Ben al contrari, Sallent ha fet promoció perquè visità sovint Junqueras a Lledoners i el comissari fou prou hàbil per convèncer el d’ERC que en ell tindria assegurat un cap dels Mossos independentista i amb prou personalitat per fer oblidar l’ombra allargadíssima de Trapero (l’Oriol preferiria un policia de VOX abans de qualsevol persona que olori mínimament a Puigdemont). Això explica tanta mandanga: Junqueras ja és Major de la bòfia.

De fet, el moviment d’Eduard Sallent té molta transcendència política, perquè el policia és un dels primers noms amb un cert pes dins del món sobiranista (detall de gran importància; el col·lega, filòsof de formació, fou secretari general de la FNEC) que s’acull a l’abraçada d’os de Junqueras, certificant així un possible canvi d’hegemonia a Catalunya. Hi ha qui pensa que aquest pot ser el primer nom d’una cascada de fugats convergents que acabaran dins la panxa calentona de l’Oriol configurant el nou pal de paller del catalanisme autonomista. Hi ha arguments per defensar aquesta tesi, i més encara si pensem que Junts per Catalunya es dedica a passar els dies perdent el temps amb coses tan poc interessants com el nano aquest del FAQS, en Dalmases, la qual cosa ajuda a revestir algú tan poc glamurós com el president Aragonès d’una certa aurèola de tranquil·litat i bona gestió.

Sigui com sigui, Junqueras ja té el títol que va fabricar-se a Lledoners amb tanta paciència: finalment, l’Oriol ja és Major de Catalunya. A banda de fer front a una oposició cada vegada més risible, el líder d’ERC viu amb la tranquil·litat de saber que Salvador Illa té ben poc interès a presidir la Gene. Trampejant i a base d’avorrir el personal, l’administració Aragonès podria aguantar prou temps perquè el nou Major del país vagi dessagnant Convergència amb els quatre calés que li regala ésser al Govern en solitari. Si se’n surt, podrà cantar una venjança que ja fa quasi una dècada que va cuinant. Així és la política catalana: els nostres mandataris només fan alguna cosa que els sembla de profit quan es mouen pel fetge i satisfan llur coixa vanitat. Mai tan poc poder havia estat gestionat per gent amb un ego tan embotit. Sort que ben aviat els deixarem sense ni un sol vot.