Les converses entre el món del PSOE i Carles Puigdemont són un intent de reeditar el pacte del Majèstic, però a l'inrevés. Als anys 90 es tractava de legitimar els hereus folklòrics del franquisme, marginant-ne els elements més radicals i subversius. Ara es tracta d’integrar als consensos espanyols les forces independentistes de l’u d’octubre, però sense acabar de liquidar l’èpica i els equilibris de la Transició.

Tothom diu que Feijoo està mort, però el que està mort és el PP d’Ayuso i d’Aznar. Els amics de Vox tenen força per organitzar pollastres al carrer, però ja no tenen força per dominar l’estat contra el PSOE i l’esquerra perifèrica. Feijóo és, com Santi Vila —no sé si se’n recorden—, un ase dels cops. El líder del PP potser serà defenestrat, però mentre els acords de Sánchez i Junqueras tinguin el suport dels bascos i els gallecs, la dreta espanyola tindrà molt mala peça al teler.  

Els resultats electorals han donat a Sánchez l'ocasió de convertir el PSOE en el partit alfa de l’estat i no sembla que estigui disposat a renunciar-hi. La jugada de portar el català al Congrés, i sobretot de demanar-ne l’oficialització a Europa, és una manera excel·lent de posar límits als partits del processisme sense deixar d’alimentar-los. El PSOE i Puigdemont han creat l’expectativa i no serà gens fàcil d’esborrar-la de l’agenda. Les campanyes del PP contra el català cada cop sonaran més intolerants i més ridícules, igual que els intents de rescatar l’èpica de l’1 d’octubre. 

Puigdemont és la clau que Sánchez i Junqueras necessiten per donar a Europa el control d’Espanya, a través de Catalunya

Junqueras, doncs, ja ha trobat en Puigdemont la crossa convergent que buscava a les municipals, a través de Xavier Trias, per estabilitzar el seu virregnat. L’única esperança d’Aznar és que l’independentisme revifi i fa l’efecte que l’independentisme està esgotat per una generació. Mentre el gen convergent estigui dividit en tres o quatre parts igual de populistes i estrafetes és difícil que el PP d’Aznar pugui aixecar el cap. Fins i tot els espanyols més esverats han de saber que Catalunya no va cap amunt, com fa un segle, i que en el context d’avui la Guerra Civil la perdria Franco. 

Puigdemont és la clau que Sánchez i Junqueras necessiten per donar a Europa el control d’Espanya, a través de Catalunya. En l’Europa d’avui una revolta de la dreta només serviria per donar als catalans una altra oportunitat de ser independents o de guanyar sobirania. De moment, sembla que l’estat, interpretat pel PSOE i les esquerres perifèriques, s’aprofitarà de la decadència demogràfica de Castella i Catalunya per guanyar temps i per assegurar la posició a Europa. L’única diferència entre el PSOE i el PP és que el PSOE no té pressa per matar-nos, però el debat ha caigut tant que la treva ja convé a tothom que té alguna cosa a perdre.

Mentre cap polític no tingui força per aglutinar el nacionalisme català com feia l’antiga CiU de Mas i de Pujol, el PP d'Aznar gesticularà i els socialistes seran els amos del corral. Tant el món de CiU com del PP han viscut massa temps dels fantasmes de la història i tenen per davant una llarga travessia pel desert. Sense l’ombra d’ETA i de Tejero, el vell nacionalisme de Madrid i Barcelona s’anirà quedant sense combustible, lentament. Xavier Trias ja pot dir que els socialistes van ser còmplices del cop d'estat del 23-F. És una cosa que sempre havia dit la meva mare, i que ara ja no té la més mínima importància.

Igual que el pacte del Majèstic, les converses entre el PSOE i Puigdemont són la cristal·lització d’un canvi geopolític molt fort, que ha de portar una generació nova al poder. Aznar va introduir la ideologia a l’hedonisme de la globalització, després de la caiguda del Mur de Berlín; Sánchez casarà la democràcia amb la banalitat autoritària de la intel·ligència artificial. Pel que fa a Catalunya, em recorda Johan Cruyff quan va tenir l’atac de cor, per dir-ho amb una imatge optimista. Tenim molt mal pronòstic, si no ens deixem d’empassar el fum immediatament. Hem de recuperar les ganes de pensar i de picar pedra lluny de la política.

La història s'està tornant a accelerar i no crec que puguem dominar-la amb les il·lusions fabianistes dels escriptors de Núvol i El País. De moment, surem en el buit, com el nou WordPress sense història de Salvador Sostres, que ha esborrat tots els articles del bloc que va obrir aquest gener per animar les eleccions municipals. O com el llibre de Laura Calçada, que no té el plàstic noucentista dels seus competidors, i malgrat tot, igual que li passa a l’oposició política a Vichy, tampoc no acaba de tenir prou força per convertir l’anècdota en categoria i plantejar un món que vagi més enllà de l’entreteniment.