Dimarts hi ha eleccions legislatives als Estats Units, els comicis de mig mandat (midterms), i si aquest cop les enquestes no fallen, el Partit Demòcrata recuperarà el control del Congrés i del Senat, prou per frenar iniciatives presidencials que no es puguin imposar per decret i una cosa molt més transcendent.
Tot fa preveure per als pròxims dos anys una polarització política de conseqüències imprevisibles, atès el que és capaç de fer l'ara 47è president dels Estats Units quan perd les eleccions. De fet, ja s'està preparant el terreny, com va fer el 2020, denunciant possibles fraus i posant en dubte la netedat dels comicis i de l'escrutini.
Trump ha utilitzat el seu poder institucional per prendre mesures arbitràries i per enriquir-se multimilionàriament. Hi ha prou indicis per sotmetre'l a investigació. De fet, congressistes demòcrates ja han presentat a la Cambra de Representants projectes de llei que sol·licitaven el judici polític (impeachment) contra el president, acusant-lo de diversos delictes, entre ells obstrucció de la justícia, abús dels poders comercials, agressió internacional, suborn, corrupció i tirania. Potser per això, el 6 de gener passat, aniversari de l'assalt al Congrés que ell mateix va instigar, Trump va fer una crida als seus partidaris: "Si no guanyem les eleccions de mig mandat… trobaran una raó per destituir-me. Em destituiran".
Per destituir Trump cal que la proposta de la Cambra de Representants sigui ratificada per dos terços del Senat, una majoria ara mateix inabastable pels demòcrates, però només el debat a cadascuna de les cambres contra Trump o contra els membres del seu govern convertiria la política en una autèntica batalla campal dins i fora de les institucions i amb inevitables repercussions a la resta del món. La reserva federal ha ajornat la pujada del preu dels diners fins després dels comicis, malgrat la inflació desbocada. Aquesta setmana hi ha hagut caiguda a les borses i el resultat de les midterms podria accentuar la tendència.
Les enquestes pronostiquen la derrota de Donald Trump a les midterms de dimarts que fa témer un nou terrabastall a la primera potència amb inevitables repercussions planetàries
Tot i que cada candidat es disputa el seu districte lluny de la Casa Blanca, sovint les eleccions de mig mandat s'interpreten com un referèndum sobre el grau d'aprovació o desaprovació del president i fins i tot com l'inici del canvi polític a dos anys vista, més quan el president és un ànec coix que no pot aspirar a la reelecció com és el cas.
El més curiós és que l'èxit dels demòcrates no serà pas per mèrits propis, sinó pels mèrits que ha fet Donald Trump per mobilitzar en contra seu els adversaris i a tanta gent a qui la inflació i especialment el preu de la benzina ha fet la vida quotidiana més difícil encara. Tanmateix, pensar que amb l'èxit d'aquest dimarts els ciutadans dels EUA elegiran un president demòcrata el 2028 és d'un optimisme molt exagerat. El Partit Demòcrata, igual que la socialdemocràcia europea, pateix una crisi d'identitat, una manca de projecte compartit, no té un lideratge de referència nacional i les divisions internes ja s'apropen a la categoria de cisma o escissió.
El problema no és nou. Ja s'arrossega de quan l'aparell del partit va imposar la candidatura de Hillary Clinton el 2016, fent trampes perquè no sortís nominat Bernie Sanders, referent de l'esquerra. Clinton va perdre davant Trump per molts motius, però sobretot perquè era més referent de l'establishment que no pas Trump. Clinton no representava cap canvi. De llavors ençà, la insatisfacció de les bases demòcrates s'ha anat expressant en eleccions primàries en què els candidats de l'establishment ben instal·lats han estat derrotats per una nova generació de militants de base molt més exigents. El primer símptoma més visible va ser ja el 2018 quan Alexandria Ocasio-Cortez, una jove activista del Bronx, es va imposar contra tot pronòstic a Joe Crowley, un congressista que feia vint anys que estava a la Cambra de Representants i presidia el grup parlamentari demòcrata. Li va treure 13 punts de diferència. Els seus arguments principals van ser sanitat pública gratuïta per a tothom, salaris dignes i universitat gratuïta, però sobretot la denúncia del finançament privat de la política. Va acusar Joe Crowley, no sense raó, de ser un representant de l'establishment demòcrata, massa dependent dels interessos empresarials i dels grans donants.
Ocasio-Cortez va crear escola i va donar un nou impuls a Socialistes Demòcrates d'Amèrica (DSA) una organització d'esquerres fundada el 1982, però que ha estat en la darrera dècada en què s'ha fet notar més. Un altre exemple paradigmàtic del comportament de les bases demòcrates és Zohran Mamdani, elegit enguany alcalde de Nova York. Nascut a Uganda i de religió musulmana, va guanyar les primàries a un històric com l'exgovernador Andrew Cuomo a la ciutat que va patir l'atac islamista a les torres bessones.
L'AVE és car de construir, aquí estava el gran negoci, però caríssim de mantenir i el manteniment requereix, a més de molts diners, un elevat grau de competència que no han demostrat els seus responsables governamentals, ni els d'ara, ni tampoc els d'abans. Tanmateix sembla que importa més l'impacte electoral de la setantena de morts
Tot plegat ha desfermat una autèntica lluita de classes dins del Partit Demòcrata, perquè la direcció encara concentra els recursos, no només els financers sinó també els mediàtics i els institucionals, en els candidats de l'establishment, que continuen sent majoria, fins al punt que el DSA debat si és més eficaç intentar transformar el Partit Demòcrata des de dins o construir una alternativa política independent.
L'argument principal de l'establishment demòcrata és que els candidats progressistes dits radicals espanten l'electorat moderat i acaben fent el joc als republicans. No sempre, però de vegades sí. Un cas paradigmàtic s'ha viscut a l'estat d'Oregon i la ciutat de Portland. La influència dels sectors més radicals va imposar polítiques que reduïen dràsticament el pressupost de la policia i els protocols per intervenir, però al mateix temps també van despenalitzar la possessió de petites quantitats de drogues per al consum personal, incloent-hi heroïna, cocaïna, i fins i tot el fentanil, plantejant la drogoaddicció abans com un problema de salut de les persones que no de seguretat del conjunt de la societat. El resultat va ser desastrós. Els drogoaddictes passejaven com zombis pel centre de la ciutat. Conec el cas de famílies no pas republicanes que van preferir emigrar a altres estats. Inevitablement els mateixos demòcrates van haver de rectificar.
Tot plegat dona la idea d'un país fins a cert punt desestructurat. Trump ha perdut el suport d'una part dels republicans, però l'alternativa és un Partit Demòcrata més dividit que mai i sense rumb. Malauradament, el desgavell de la primera potència ens acaba afectant a tots.
Un afegit inexcusable sobre la tragèdia ferroviària espanyola.
L'enyorança dels temps de Washington D. C. em portava a escriure sobre el preocupant context de les midterms, però és difícil sostreure's d'una tragèdia tan greu com el xoc de trens a Urda, Toledo. El problema és que no he trobat nous arguments que els desplegats el gener passat per l'anterior accident, només puc repetir-me. Tenia sentit una nova línia ferroviària amb ample de via europeu per circular cap a Europa i no de tota Espanya cap a Madrid, però el projecte de l'AVE es va plantejar com una iniciativa politicoideològica, el centralisme estatal-madrileny, per justificar un macronegoci farcit de comissions i corrupcions. Espanya té més quilòmetres per habitant de línies d'alta velocitat que qualsevol altre país del món, però és l'últim en nombre de passatgers. L'AVE és car de construir, aquí estava el gran negoci, però caríssim de mantenir i el manteniment requereix, a més de molts diners, un elevat grau de competència que no han demostrat els seus responsables governamentals, ni els d'ara, ni tampoc els d'abans. Tanmateix, sembla que importa més l'impacte electoral de la setantena de morts.