El primer any de Salvador Illa com a president de la Generalitat confirma el que molts ja sabien i altres sospitaven abans que fos escollit per al càrrec: que el PSC no és un partit català. Va deixar de ser-ne un, tot i conservar-ne el nom, quan el 2013, en ple procés independentista i sota la batuta de Pere Navarro, va renunciar a l’ànima catalanista i es va quedar només amb el component espanyolista del PSOE. D’aquell Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) creat el 1978, en plena transició política, fruit de la fusió entre el Partit Socialista de Catalunya-Congrés (PSC-C) de Joan Reventós, el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament (PSC-R) de Josep Pallach i la Federació Catalana del PSOE de Josep Maria Triginer tan sols en resten les sigles. El PSC és avui la sucursal del PSOE a Catalunya. I és tenint les regnes d’aquest PSC a les mans, primer com a secretari d’Organització el 2016 i després com a primer secretari el 2021, que l’exministre de Sanitat i exalcalde de la Roca del Vallès s’ha convertit en el 133è president de la Generalitat.

Ha estat sempre clar des del primer moment, i en això Salvador Illa no ha enganyat mai ningú, que des del punt de vista català l’ambició nacional del seu govern seria nul·la. Per a ell, i per al PSC que comanda, Catalunya és una autonomia d’Espanya, potser no una autonomia qualsevol, però sí una part indissociable d’Espanya. No és, per descomptat, independentista, ni sobiranista, ni tan sols catalanista. Que des del PP i de Vox, Isabel Díaz Ayuso, Alejandro Fernández i Ignacio Garriga es passin el dia qualificant-lo de secessionista no vol dir que ho sigui. És només una tàctica per mirar de desprestigiar-lo davant del públic precisament espanyolista, que és el que és ell, autonomista i espanyolista. I no ho pot ni ho vol amagar. Res a dir, és el que van triar els seus electors, amb l’ajut inestimable de l’abstenció de molts votants independentistes, que va passar factura a JxCat, ERC i la CUP, tips que els prenguessin el pèl. A partir d’aquí, tothom sabia què se’n podia esperar d’un govern del líder del PSC i ell també ha sabut sempre què podia oferir. Per això el balanç d’aquest primer any al palau de la plaça de Sant Jaume de Barcelona —divendres es compleix exactament el primer aniversari de la investidura— és, no per esperat, menys decebedor.

Ho és perquè en l’àmbit que tant Salvador Illa com el PSC havien promès que excel·lirien a l’hora de governar, el de la gestió, de moment fracassen. El fiasco en l’adjudicació de places de mestres per al curs 2025-2026, fruit d’una manipulació d’un alt càrrec del departament d’Educació que ha obligat la consellera, Esther Niubó, a destituir-lo —el subdirector de Plantilles, Provisió i Nòmines, Enric Trens—, ha estat la prova més evident, que tothom ha vist, que l’actual govern de la Generalitat no acaba de rutllar. Res a envejar a l’escàndol que el 2023 va obligar a repetir les oposicions per estabilitzar les plantilles de l’administració catalana, quan governava ERC en solitari, que va provocar la fulminació de la directora general de Funció Pública, Marta Martorell, per part de la consellera de Presidència, Laura Vilagrà. El caos diari de Rodalies, tot i ser-ne el responsable principal l’administració espanyola, és també una llosa que pesa sobre la gestió del departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica que dirigeix Sílvia Paneque, en la mesura que seves són, segons el decret de traspàs del 30 de desembre del 2009, les competències de regulació, planificació, gestió, coordinació i inspecció del servei, entre les quals destaca la fixació dels horaris i de les tarifes, la determinació de l’oferta i la combinació amb els altres serveis de transport de Catalunya.

Fa un any Salvador Illa va començar el mandat declarant-se admirador i hereu de la gestió duta a terme en el seu dia per Jordi Pujol

La cirereta del pastís, però, és l’anunci del departament d’Economia que encapçala Alícia Romero —la més llesta de la colla— fet el 31 de juliol, amb nocturnitat i traïdoria en plena operació sortida de les vacances d’agost, que allunya fins al 2028 l’assumpció de determinades funcions, ni tan sols de totes —per molt que el seu president s’esforci a proclamar el contrari—, en la gestió de l’IRPF, quan, segons el pacte d’investidura de Salvador Illa assolit amb ERC, el 2026 la Generalitat havia de recaptar la totalitat de l’IRPF com a primer pas del nou model de finançament, dit singular, acordat. El pretext adduït en el pla director per al desenvolupament de l’Agència Tributària de Catalunya és que aquesta no disposa ni dels mitjans físics ni dels informàtics per assumir-ho i trigarà més temps a tenir-los. No li falta raó a Alícia Romero, perquè JxCat i ERC, que l’havien tingut sota la seva direcció els últims anys, no havien fet, tot i els escarafalls que ara dirigeixen contra el PSC, absolutament res per engrandir-la. Però en política no s’hi val a excusar-se sempre en els altres i ara li toca a ella demostrar que ho sap fer millor, encara que de moment no ho sembli.

Tot plegat és així malgrat la reivindicació de la bona gestió que de paraula sempre fa el 133è president de la Generalitat. De fet, per emfasitzar-ho, fa un any va començar el mandat declarant-se admirador i hereu de la gestió duta a terme en el seu dia per Jordi Pujol. Una cosa és la teoria, però la pràctica confirma que de moment no se’n surt i està a anys llum del seu predecessor, al qual justament la mala gestió dels seus successors ha fet bo. El cas és que, a aquest pas, ni tan sols millorarà l’actuació dels anteriors presidents que ha tingut el PSC, Pasqual Maragall i José Montilla, tot i que en algunes circumstàncies havia estat un autèntic desgavell. No complir els compromisos adquirits, donar-los allargues, que és el que passa amb la reforma del finançament, quan, a més, a l’altra banda ERC sí que ha complert la seva part del tracte investint Salvador Illa quan tocava, és una mala carta de presentació i fa perdre credibilitat a qui ho practica. I el mateix succeeix amb el suport al català, la immigració o l’habitatge.

Tot això en un any, quan a la legislatura encara n’hi queden tres més per esgotar-se. En aquesta perspectiva, la magnitud de la tragèdia per a Catalunya, sobretot des del punt de vista nacional, pot ser de les que fan època, perquè cada cop que té l’oportunitat de parlar s’ho fa venir bé per recalcar que forma part d’Espanya i per sublimar la teoria del, com més junts, millor. Però malgrat això, i vistes les renúncies de JxCat, ERC i la CUP, que a la pràctica són les que han facilitat l’accés de l’exalcalde de la Roca del Vallès a la presidència de la Generalitat, tot fa pensar que hi ha PSC per a estona, perquè res no indica que les tres formacions siguin capaces de recuperar la majoria sobiranista que hi havia hagut al Parlament de manera ininterrompuda des del 1984 i fins a l’anterior mandat. Ara com ara tampoc no hi ha cap líder que li faci ombra. Carles Puigdemont i Oriol Junqueras estan gastats i amortitzats, encara que ells insisteixin a aferrar-se a una posició de la qual fa temps que s’haurien hagut d’apartar.

L’única que li busca les pessigolles, i atesa la reacció que n’obté sembla que les hi trobi, és, curiosament, qui menys representació té, la presidenta d’Aliança Catalana i alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, davant la qual perd sempre els nervis i el sentit de la mesura. Cada cop que li ha de respondre una pregunta al Parlament ho fa sempre de manera agra i irada, perd els papers i, amb el dit acusador, adopta una posició entre paternalista i culpabilitzadora impròpia d’un president de la Generalitat. És potser l’avís que la magnitud de la tragèdia la pot patir també qui menys s’ho espera.