Davant les enèsimes paraules gruixudes que va pronunciar la presidenta Ayuso sobre Catalunya, el president Illa va contestar amb rotunditat quelcom semblant a "si es fica amb els catalans, m’hi trobarà", però va afegir, seguidament, "amb la mà estesa", afegitó amb el qual li agrada tancar els seus cara a cara amb els opositors per demostrar el seu tarannà zen. Ben mirat, l’esperit pactista i conciliador del president em recorda aquell seny tan pujolista, capaç d’acceptar el joc del bastó i la pastanaga amb una actitud gairebé budista. En el cas convergent, d’un 3% budista.
El viatge d’Illa a Extremadura —com qualsevol viatge que decideix emprendre el nostre Honorable— es va caracteritzar per l’esperit de la mà estesa, encara que, després d’haver seguit les seves aventures per terres extremenys, em permeto la llibertat de dir que, després d’estendre la mà, s’hauria pogut abaixar els pantalons i aixecar les mans enlaire. Per tant, la frase correcta que hauria de pronunciar el president Illa cada vegada que algun impresentable diu un improperi catalanòfob seria: mà estesa, pantalons abaixats, mans enlaire.
És encomiable que el Molt Honorable anés a Extremadura per celebrar l’11 de Setembre entre germans ibèrics i donar, de passada, les gràcies al poble extremeny per haver construït Catalunya. Es veu que els extremenys que varen arribar al Principat portaven les fàbriques a la gepa, i quan varen travessar el Llobregat —talment com Cèsar el Rubicó— van muntar-les en un tres i no res sobre una terra inerta. Això sí, ho van fer amb la mà estesa, arribant a un pacte de no-agressió amb uns nadius que es dedicaven tot el dia a jugar a tennis, a omplir botifarres, a jugar a golf, a anar a l’òpera, a ballar sardanes, a fer castells humans, a cantar el "Virolai", a buscar bolets, a preparar pa amb tomàquet i a parlar en català, idioma que utilitzaven per perdre el temps organitzant coses tan estrambòtiques com els Jocs Florals. "A la gallina se li veu la petxina; al capó, el trombó". No hi ha res com néixer ric.
Algun dia ens donaran les gràcies la presidenta de la Junta d’Extremadura i el president de la Junta d’Andalusia per haver acollit centenars de milers de ciutadans extremenys i andalusos que es morien de fam a les terres que ara ells governen amb tarannà de nou-rics?
A mi, tot aquest viatge del Molt Honorable a Extremadura m’ha fet vergonya. Deu ser perquè corre sang xarnega per les meves venes. Xarnegos que varen aconseguir desfer-se de l’apel·latiu xarnego per ser considerats catalans, i que fotrien una botifarra a tota aquesta colla d'"orgullosament xarnegos". I m’ha fet vergonya perquè, com a català, estic cansat d’anar pel món demanant disculpes pel sol fet de ser-ho, i el viatge de l’Honorable m’ha semblat miserable. Fins quan, senyor Illa, anirà vostè amb aquest tarannà de persona amb mala consciència. El dia que vostè es cregui el càrrec i tot el que significa, potser torna a la institució l’honorabilitat que mereix, tot i que, escoltant-lo a la Festa de la Rosa, tinc la percepció que continuarà igual que sempre: mà estesa, pantalons abaixats i mans enlaire.
Algun dia ens donaran les gràcies —em refereixo a la presidenta de la Junta d’Extremadura, Maria Guardiola, i el president de la Junta d’Andalusia, Juanma Moreno— per haver acollit centenars de milers de ciutadans extremenys i andalusos que es morien de fam a les terres que ara ells governen amb tarannà de nou-rics? Fins i tot tenen la barra d’abaixar impostos, essent —encara— comunitats subsidiades. La senyora Guardiola s’ha permès la llibertat, àdhuc, de dir que si accepta el nou finançament autonòmic, la seva regió —ells parlen, com els franquistes, sempre de regió— no podrà mantenir els serveis bàsics. "No volem que es repeteixi una emigració obligada per manca d'oportunitats, i per això necessitem un sistema que tingui en compte el veritable cost de la prestació dels serveis fonamentals a Extremadura", va afegir amb cara de jugadora de cartes. Senyora Guardiola, escolti’m amb atenció: d’una regió on la quarta part de la població és funcionària ningú no en surt si no és per anar a El Corte Inglés del carrer Goya madrileny.
Davant d’aquestes reaccions repetides pels presidents de les comunitats autònomes, potser algú li hauria de dir —Zaragoza o qualsevol altre florista del PSC-PSOE— que deixés de fer el pena anant a territoris que el volen, només, amb la mà a la butxaca.
El cofoisme del president Illa no s’entén. "El Govern de tothom" —lema amb què Illa i companyia edulcoren una política que ha aconseguit fites que es poden comptar amb una mà amb cinc monyons— forma part d’aquesta conversió perfectament dissenyada per convertir Catalunya en una vaca adormida. Continuarà donant llet, però no tractarà d'escapar-se al camp per remugar lliurement per l'herba. Afortunadament, cada vegada que l’Honorable surt per les Espanyes amb esperit de venedor per catàleg de roba interior tractant de sumar adeptes al nou finançament, té una visió més perifèrica de la realitat. La qüestió de fons és si el seu concepte de Catalunya és permeable a aquesta realitat que —oh, miracle— l’ha convertit en un català cobdiciós i insolidari com ho som tots. També aquells que es vesteixen de sevillanes a la xaroneria organitzada a l’abril a la vora del riu Besos.
De tanta mà estesa, al Molt Honorable li robaran el braç. La cartera fa temps que la tenen a la Cort.