La idea d’un front comú de les esquerres plurinacionals a l’Estat (d'ara endavant, “lo de Rufián”) que voldria forçar a parir el líder d’Esquerra a Madrit és un dels cims de la processització d’Espanya, i no serà l’últim. Contagiat pel clima guerracivilista de la capital —que els meus col·legues plomaires del quilòmetre zero sovint defineixen com a "nuestro prozés"—, Gabriel Rufián té ben assumit que les pròximes eleccions generals seran un referèndum al sanchisme. En aquest sentit, té tota la lògica del món que el polític de Santako vulgui decantar els electors a encarar un plebiscit contra allò que anomena la dreta feixista, per així poder pintar més fàcilment l’aliança PP-Vox com un apèndix del franquisme. Quan diu que estar disposat a tenir menys diputats a canvi de més influència, Rufián no supura gens de cinisme, car sap que l’independentisme autonomista només podrà subsistir a l’ombra d’aquest PSOE. Fa ben poc, Felipe González eixia de la caverna per donar-li la raó.
La majoria de crítics de “lo de Rufián”, a banda de recordar al líder republicà que la majoria d’implicats en la seva operació no volen ni anar a fer canyes juntets i que el seu propi partit ja ha dit que ni parlar-ne de canviar-se les sigles (Junqueras sortí especialment escarmentat de la martingala convergent de Junts pel Sí), recalquen sovint el fet que el protagonista en qüestió prometés passar-se divuit mesos al Congreso... i ja porti deu anys cobrant del Regne que voldria escapçar. Jo podria sumar-me feliçment a aquesta crítica, i així he obrat més d’una vegada, però en el context actual —on quasi tots els agents polítics que ens entabanaren el 2017 segueixen al peu del canó i del cobrar, i on la majoria dels líders catalans habiten còmodament en l’autonomisme ploramiques— la crítica perd tot el sentit del món. És cert, la majoria de l’independentisme viu a remolc del PSOE d’ençà de l’amnistia; però Rufián ho accepta obertament i té la delicadesa de no impostar octubrisme.
L’única diferència entre Rufián i la resta del nostre Olimp indepe és que el portaveu més televisiu del Regne ha après a dutxar-se i ja no li importa que li diguin botifler i caixacobri a X
Des d’aquest cantó, l’única diferència entre Rufián i la resta del nostre Olimp indepe és que el portaveu més televisiu del Regne ha après a dutxar-se i ja no li importa que li diguin botifler i caixacobri a X. Jo puc considerar que la tasca de reformar Espanya des de l’esquerra és una mandanga, com pensava —i pensa— Oriol Junqueras quan es dedicava a dir coses normals, però entenc que Rufián prefereixi intentar collar Pedro Sánchez que no pas continuar essent el polític de moda... però davant d’un Gobierno comandat per Santiago Abascal. La cultura popular diu que el capatàs del PSOE és un home sense conviccions que només apel·la al seu manual de supervivència; però diria que Sánchez (i torno a insistir en les diatribes de Felipe González, àlies "antes con Vox que con Bildu") té un sentit de la democràcia que guarda molta més relació amb la gent d’ERC o fins i tot amb Puigdemont que no pas amb els dinosaures del PP, i ja no diguem amb els esperits neofalangistes de Vox.
A mi, que el futur de “lo de Rufián” m’interessa més aviat poc, em fot certa gràcia que la majoria de convergents del país se’n fotin d’aquest nano tot dient que l’únic que cerca el republicà és acabar essent ministre de Sánchez. Això té la seva conya, en primer terme, perquè hi hagué molts convergents —i gent d’Unió— que van passar tota la seva punyetera vida aspirant a fer tal cosa. I, en segon lloc, perquè diria que si Rufián hagués volgut un ministeri o un vicariat a Madrit, els socialistes ja li haurien regalat de fa temps. Al seu torn, opino que Rufián no només s’ha inventat aquest alehop polític pensant en Espanya; deu barrinar també sobre com de bé li van les coses a Giorgia Meloni, que va irrompre a Europa com l’hereva popuda de Mussolini i ara ja apareix a les cimeres continentals fent de sirena de la moderació. En aquest sentit, dins la dinàmica autonomista, Rufián té tot el dret de creure que l’independentisme sobreviurà millor —tot i que agònic— en una Espanya d’esquerres.
En el fons, la deriva processista del quilòmetre zero necessita el plebiscit de “lo de Rufián” per continuar fent bullir l’olla de la ideologia, en un estat que té unes dades macroeconòmiques prou bones però on la pobresa i la sobrepoblació ja representen un perill més que real. Dins d’aquest context, la notícia no és que Rufián hagi abandonat l’independentisme —cosa que ja sabem de fa quasi una dècada—, sinó que s’hagi convertit en un apologeta de la moderació centrista, la qual cosa es palesa en una vestimenta cada dia més decent. Jo visc ben feliç allunyat de la política espanyola i esperant l’ocàs dels líders del procés, però dins el prostíbul espanyol, em fa gràcia veure com el noi de Súmate ha sobreviscut a gent com Rivera o Iglesias per convertir-se en un dels més llestos de la classe. De moment, les coses no li ponen, però heu de pensar que el processisme va començar per les bases i el world tour de la nova estrella progre espanyola pot congregar masses sorprenents.
Al final la llei acaba complint-se i els espanyols, pobrets meus, sempre ens acaben demanant que els salvem la guingueta. Sort amb “lo de Rufián”, Gabriel, i no et preocupis: guanyis o perdis, mai no et faltarà sopa en moltes llars d’esperit republicà espanyol.