"L'experiència ha demostrat que fins i tot sota les millors formes de govern, els encarregats del poder, amb el temps i per operacions lentes, l'han pervertit en tirania"
Thomas Jefferson

Així, com sense donar-li importància, assistim a la crisi institucional més gran des de l'inici de la democràcia, excepció feta pel cop de Tejero, però això va ser una qüestió d'escac extern i violent i aquí hem viscut un escac intern i sostingut del Tercer Poder de l'Estat. Una crisi institucional sense precedents i sense solució prevista. A ningú no se li va ocórrer que arribaríem a aquest nivell de degradació. Fixi's en tot el que va remoure el procés i, tanmateix, que un dels territoris històrics intentés independitzar-se és una cosa que sí que van contemplar els constituents. Això no.

Lesmes se n'ha anat perquè no li quedava cap altra, després del seu envit del dia de l'obertura de l'any judicial. Lesmes se n'ha anat perquè ja ni tan sols controlava el CGPJ —vegeu la rebel·lió dels vocals del seu grup conservador—, perquè els seus companys del Suprem es queixen sense dissimulació de la feina acumulada, perquè el seu propi prestigi i carrera estaven compromesos i perquè en les mateixes associacions judicials s'estan adonant que els seus pròcers envelleixen sense els llocs i se'ls passarà el rostit. Lesmes se n'ha anat tard i malament i encara poden contemplar els que queden en aquest òrgan inerme barallant-se per substituir el que estava en funcions. Porten raó els que diuen que l'informe ad hoc encarregat per deixar lligat qui faria les seves funcions és pèssim. El que havien de fer és anar-se'n tots d'una vegada. Escapçat el cadàver, hauria estat més digne deixar-lo inoperant per falta de quòrum. "Una última oportunitat", diuen. Ha de ser l'oportunitat o el símptoma de la degradació del nostre sistema democràtic serà tan innegable que els colpejarà de ple.

La dimissió del president caducat serveix per deixar nu el problema. Ells saben —Sánchez i Feijóo i tot aquell que tingui dos dits de front— que és impossible mantenir el bloqueig. Europa i el món els miren. Els ciutadans conscients i no alienats els miren. Hem assistit a una basta i tenaç lluita pel poder de la que és responsable, sense cap dubte, el PP, però en la que s'han deslluït també altres grups i a la qual ni tan sols les associacions judicials són alienes, ja que intenten imposar les seves demandes polítiques aprofitant aquest pols entre partits. Les associacions judicials, alguns jutges, volen el poder que dona controlar el CGPJ i el PP s'ha servit d'aquesta excusa per fer un xantatge al govern espanyol. Intenten imposar una iniciativa legislativa, per a la qual no tenen vots i que mai no han iniciat quan eren majoria, als que sí que la tenen.

Davant el cadàver putrefacte, ahir es van descongelar els ànims. El silenci que va seguir a la trobada és la millor notícia. Ara només queda que en el pont es controlin les filtracions, s'oblidin els relats i, finalment, arribin a un acord entre grups parlamentaris per obtenir-ne 3/5 en alguns dels noms que ja estan a les cambres des de fa quatre anys. Perquè, no ho oblidin, els jutges i les seves associacions són els que han enviat els seus candidats perquè siguin votats. Semblaria, per algunes de les seves declaracions, que no han tingut ni art ni part en el procés.

Hem assistit a una basta i tenaç lluita pel poder de la que és responsable, sense cap dubte, el PP, però en la que s'han deslluït també altres grups i a la qual ni tan sols les associacions judicials són alienes, ja que intenten imposar les seves demandes polítiques

El que no veuran, si algun dia es plantegen solucions perquè això no torni a passar, és que aquestes vagin al nucli del problema. La veritable qüestió no és que la designació d'uns jutges angelicals de forma endogàmica vagi a resoldre res. Això és un mitjà per aconseguir el poder a l'òrgan constitucional. Aquí la qüestió és que el CGPJ té les competències per nomenar els magistrats del Tribunal Suprem i els anomenats càrrecs de lliure designació —avui dia ja totes les presidències de Sala, d'audiències i de tribunals superiors— i també altres jutges no predeterminats, mitjançant reforços i comissions de servei. Als polítics els posa elegir els jutges que veuran les seves causes i als jutges els crida controlar qui fa carrera i qui no la fa d'entre els seus parells.

Aquest és el problema: les competències del CGPJ en matèria de nomenaments judicials. Aquestes competències són atribuïdes no per la intocable Constitució, sinó per una llei orgànica, perfectament reformable. Les solucions existeixen. En primer lloc, es pot limitar el nombre de càrrecs que són nomenats discrecionalment i que abans ho eren per escalafó. Els detractors diran que es tracta d'elegir els millors. Vist com ens han poblat les cimeres de mediocres obedients políticament, gairebé prefereixo jugar-me-la a la carta del més antic, la veritat. Podrien eliminar-se totes aquestes designacions i, certament, no patiria l'administració de justícia més del que pateix ara. Aquests cops de dit, units als aforaments, són a la base de la podridura.

Si allò de tornar a l'escalafó no mola —encara que allò del cursus honorum tenia el seu sentit— poden establir-se altres mètodes. No desestimin l'establiment de ternes per a cada càrrec, amb mèrits reglats, i un sorteig final que impedeixi que es prometin o es canviïn càrrecs o favors. No són pocs els que consideren que serà la introducció de l'atzar el que salvarà les democràcies. Els suïssos s'hi han posat. La lotocràcia té el seu origen a l'antiga Grècia. Demarquia, estococràcia o insaculació, té molts noms, no és una idea recent.

El cert és que el problema no és tant el sistema, sinó la manipulació al que ha estat sotmès i la indefinició amb què va ser creat. Primer perquè els constituents, davant una discussió de difícil solució, es van limitar a detallar el nombre de membres de cada categoria que havia de tenir l'artefacte que van importar d'Itàlia, el Consell, i totes les altres coses el van deixar a mercè d'una regulació posterior. Segon, perquè regulació rere regulació, sempre s'han fet pensant en el primer que els vaig dir, en el poder que cadascú anava a obtenir de la reforma.

Podríem no reformar res i amb un mínim de decència i de lleialtat institucional no hi hauria problemes. Podríem reformar en un futur, comptant amb la sobirania nacional, i no deixar-nos enganyar per la seva lluita despietada pel poder. No passarà res. En realitat les democràcies són en un pendent relliscós i és bastant dubtós que aconseguim aturar un procés tan aterridor.

La lluita pel poder. Les altres coses són foteses.