Convidat pel diari ElNacional.cat a comentar les bondats d'algunes manifestacions de la cultura popular que, per sort o per desgràcia, aquests dies estan en boca de tothom, decideixo no perdre ni un minut i elaborar una petita guia per als neòfits en la matèria que mostrin curiositat i vulguin, sobretot, obrir-se d'ulls i d'orelles. Penso en persones amb ganes de convertir aquest pretext en oportunitat d'aprenentatge. Avís: Aquesta guia no és apta per a gent mandrosa, amiga dels apriorismes i practicant d'aquella mirada altiva que se situa per damunt de les espatlles, amb el cap i el nas lleugerament inclinats... cap al cel.

1.- ... això de rapejar és gairebé tan desagradable com les gaites gallegues...

A Catalunya no en tenim, estrictament, de gaites, però sí un cosí germà que, comptat i debatut, actua exercint el mateix principi. Em refereixo al sac de gemecs i els seus sonadors que són els sacaires. Les gaites, com les gralles i, més acceptadament per la comunitat, les tenores al segle XXI compten amb un bon nombre de practicants i molts d'ells han superat la màxima aquella que diu: “Estudiar és de covards i afinar, de burgesos”. És a dir, n'hi ha, de burgesos, a la música tradicional catalana, perquè és ben cert que la gran majoria de músics tradicionals es formen i afinen. Molt recomanable, en aquest sentit, l'audició de l'entrada de la cançó El drac del poemari Bestiari de Josep Carner, convertit en compendi musical per Joan Díaz i que mescla instruments tradicionals (tots molt ben tocats i afinats) amb d'altres de la tradició universal, i on el sac de gemecs que toca el també dolçainer Pau Puig (un músic espectacular) atorga a la cançó cantada per Carles Belda un extra de veritat adorable. Escolteu, escolteu, que només és un minut, segur que ho podeu suportar:

Que el desconeixement és agosarat ho demostra el menyspreu ostensible i desacomplexat que encara bona part de l'elit cultural del nostre país exhibeix quan parla de la música popular

2.- ... o les torturadores corrandes populars que m'empassava a Figueres quan era alcalde.

Els qui vulguin investigar sobre les corrandes, no s'ho acabaran. Molt recomanable visitar el web de Cor de Carxofa, l'associació de foment del glosat, que té com a objectiu la recuperació, la promoció i la difusió del glosat en català, entès com a gènere poètic i musical que consisteix a improvisar versos sobre una determinada melodia. Igualment recomanables són els treballs acadèmics de l’Albert Casals Ibáñez, músic i docent. Casals Ibáñez és l'impulsor de dos projectes d'innovació, formació i recerca entorn de la glosa impulsats per la UAB: Corrandescola (que s'adreça a primària) i Glosa a secundària. I per als amants de la poesia, aquesta corranda d'Enric Casasses, que sempre fa de bon llegir:

El piano del gitano
predomina pels carrers
i al gitano del piano
ningú li afluixa diners.

3.- Que el desconeixement és agosarat ho demostra el menyspreu ostensible i desacomplexat que encara bona part de l'elit cultural del nostre país exhibeix quan parla de la música popular. Només cal llegir una mica i sobretot parar l'orella per saber que molts (no tots, en soc conscient) dels grans músics de l'esfera “culta” (eufemisme per dir-ne música clàssica) han begut de la música popular. En citaré un que està d'actualitat: el grandíssim Robert Gerhard, de qui commemorem enguany el 125 aniversari del seu naixement i al qual, en principi, no es considera un músic xaró. Doncs bé, el vestit que Gerhard construeix a partir de les melodies populars no només catalanes, sinó també gallegues, valencianes, mallorquines, franceses és senzillament exquisit. Veus que són avui ambaixadores de la nostra cultura arreu (Núria Rial, Maria Hinojosa, Anna Alàs i Jové) les acaben d'enregistrar en un volum de publicació imminent i el resultat és d'una pulcritud i senzillesa que arriba, com només ho fan les músiques honestes, directament al cor de l'oïdor i el commou.

4.- Els qui es mofen d'allò que sona corren el risc de fer-ho també d'allò que es mou... Sobre la dansa tradicional també n'hi ha per escriure'n una tesi. Als qui, altius per ignorants, consideren marcs de referència com la Fira Mediterrània un “festival d'esbarts” els faria una llista tan llarga de coreografies de visionat obligatori (signades per mestres del gènere com Manuel Cubeles, Albert Sans o Joan Serra) que no acabaríem. Va, en poso un parell de referència: les Gitanes de Rubí o Tríade (ho escric i em fa mal el cor per tot el que no cito). I encara una darrera imatge, bellíssima, d'un Cesc Gelabert en plenitud ballant, tot sol, una sardana de Ricard Lamote de Grignon.

5.- I així no acabaríem... Com a petita guia, l'acabo de nou amb música, recomanant molt i molt una bona passejada matinal per qualsevol indret que tingueu a tocar de casa i que tingui una mica de natura. Auriculars en mà, si us hi heu posat ben d'hora i és un dia assolellat, podeu escoltar l'excel·lent Sol ixent d'Eduard Toldrà que, encara que sigui una sardana (compte, no prengueu mal!), convertirà el dia que tot just comença en quelcom memorable. També us en recomano una versió, la de la Cobla Sant Jordi dirigida per Salvador Mas i publicada per Columna Música: imperdible.

La cultura popular, com la trobo a faltar d'ençà que soc a l'exili. Com tot en aquesta vida, n'hi ha de ben feta i de mal feta. Qüestió de buscar una mica i de no posar-ho tot en el mateix sac. Separar el gra de la palla, en diuen.

 

Lluís Puig i Gordi, conseller de Cultura a l'exili

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat