És possible que ni partits ni coalicions ho desitgin massa, però res apaivaga els sorolls i les fúries inclements amb que s’acosta el 14-F. Enlloc es troba la calma imprescindible per elaborar una proposta raonada, pensada, per al mig termini. S’encén un escenari de foc d’encenalls amb molt de fum,  guspires que no s’enlairen, i un espurneig constant que sembla entretenir però, de fet, idiotitza. Sembla impossible elaborar amb decència un programa electoral que no perdi el respecte de la ciutadania i es pugui portar a la pràctica si es té majoria. Un programa sensat i sincer que hauria de ser un requisit d’autoexigència per convertir-se en lleis i polítiques.

Però aquest estat és diferent i alguns partits més diferents que altres: no passa res si no es compleixen les promeses, però es pot acabar a la presó o l’exili si es compleixen. Clar que uns i altres no són els mateixos. I no és cosa nova: Lluís Llach va portar incompliments electorals als tribunals i va aconseguir la primera jeremiada judicial. El juny del 1986, el jutge de primera instància nº 9 de Madrid, Jesús Ernesto Peces Morate, va desestimar la demanda presentada pel cantautor de Verges contra Felipe González i el PSOE. Potser molts lectors no ho saben o ja no ho recorden, però aquella presa de pèl dels socialistes va ser antològica. De fet, col·locar el ministre de salut Salvador Illa de cap de llista a Catalunya en plena tercera onada, no li arriba ni a la sola de les sabates.

En la campanya del 82 que va acabar amb una majoria aclaparadora del PSOE, Lluís Llach havia intervingut gratuïtament en un festival presidit per Narcís Serra, llavors alcalde de Barcelona, en el qual es reivindicava la llibertat i la pau mundial. L’enunciat fa pensar abans en els desitjos de qualsevol aspirant a Miss Univers que no en una proposta del PSOE, però massa gent volia creure que Felipe González donava suport a la campanya pacifista. “OTAN, d’entrada NO” era el lema triat, i elaborat, potser, en els mateixos think tanks atlantistes. Llach, que no tenia ni té (ni ganes) res de Maquiavel, no sols va cantar en el seu míting: també va confessar que els havia votat. Creia, de bona fe, en el seu programa electoral i en declaracions fetes pels seus portaveus al Congreso contra dels blocs militars i l'OTAN. Però el mateix Felipe González, quan es convertí en tot un déu escollit, va amenaçar des del seu tro a l’Olimp amb dimitir si guanyava el NO, quan l’OTAN va ser sotmesa a referèndum (A Catalunya, Navarra, Pais Basc i Canàries va guanyar el no a l’OTAN. A la resta de l’Estat, el si).

La fòbia del PSOE als referèndums és més que vintage.  Per això no deixa de ser una ironia que a la resolució el jutge assenyali que "el control de la promesa electoral o del compromís polític, mitjançant exigència de responsabilitat pel seu incompliment, és un interès social que els ciutadans tenen necessitat de satisfer"... però, segueix explicant que, en l’ordenament jurídic que regeix a l’estat, no existeix llei o jurisprudència que empari aquesta necessitat, ni contempli aquesta deficiència. Per tant, "priva al jutge d'instruments per satisfer-la" i, diguem-ho tot, deixa als partits en la més absoluta impunitat d’incompliment, o abandonats a la impunitat judicial, si compleixen el que no agrada als poderosos.

De fet, el mateix jutge era conscient que les qüestions plantejades per Llach anaven més enllà del que va qualificar (massa alegrement?) d’anècdota, sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN. Afegeix que “suscita problemes que angoixen a l’home modern en les seves relacions amb els nuclis de poder..." I tot i que el llenguatge avui sembla força caspós, subsisteix encara en forma i maneres en Marchena i altres, i res s’ha disposat, a nivell legal, per fer complir els programes electorals en equitat. Ans el contrari.

A un altre nivell, menor i més personal, amb Albano Dante i Joan Giner vàrem viure la incongruència de respectar el programa de CSQP per a la XI legislatura, on es proposava: “Catalunya necessita obrir un procés constituent propi fonamentat en la plena sobirania del poble català com a subjecte polític que pot decidir el seu futur i que no estigui subordinat ni sigui subaltern a cap altre marc.” Les conseqüències de fer-ho, les poden jutjar vostès mateixos.

La major, la repressió en majúscules, continua. Quan s’ha volgut donar la paraula al Parlament o obeir a la gent que majoritàriament va votar l’1-O; quan s’han volgut fer realitat promeses electorals i declaracions (en suspens) al Parlament, no s’ha sigut tant amable com ho va ser el jutge Pérez Morate amb Felipe González i el PSOE: s’ha aplicat l’arbitrarietat a falta d’organismes que vetllin per la coherència de les propostes i les paraules, i s’ha aplicat el dret de l’enemic. Presó, exili, amenaces, detencions arbitràries, instruccions novel·lesques, relats a la Lovecraft i un savoir Fairy (que és, en el fons, el joc de paraules imaginatiu i més encertat) ens acompanyen des de l’1 i el 3 -O del 2017. Aquells sí van ser els dos dies de festa gran de la democràcia. I el 14 de febrer, senzillament, tossudament, votarem una altra vegada. Esperant de nou, com diu Jordi Cuixart, tornar-ho a fer. O millor, per a moltes i molts de nosaltres, tornar a ser.