A vegades sembla que els Monty Python només van fer La vida de Brian i tothom l’ha esmentat alguna vegada per parlar de les divisions polítiques absurdes. Però podeu recuperar també alguna de les versions del lloro mort. Us farà més gràcia que l’explicació que ara segueix, però m’és útil fer-la per entendre també com funciona la política.
Som-hi. El client insatisfet John Cleese vol presentar una queixa al venedor de la botiga d’animals, que està a punt de tancar per anar a dinar. El lloro adquirit mitja hora abans és mort. Però l’empleat Michael Palin —coautor del gag amb Grahan Chapman— ho nega. “Ah, sí, el noruec blau, què li passa?”. “Que està mort, això és el que li passa”. Però, segons l’empleat, el lloro no està mort, està “descansant”. Primer eufemisme. El comprador sap distingir, òbviament, entre un lloro mort i un lloro que descansa. Però el venedor insisteix que el lloro descansa i desvia l’atenció cap al magnífic plomatge de l’animal. Plomatge que, ara mateix, al comprador li importa un rave. El client accepta el repte i mira de despertar el lloro a crits. Però el lloro, esclar, segueix mort. El venedor dona un cop a la gàbia per fer veure que l’animal s’ha mogut. Però el client no es deixa entabanar. El treu de la gàbia, se l’acosta a la boca, crida i li dona cops contra el taulell. Fins i tot el tira a terra i cau a plom. Però ni d’aquesta manera convenç el venedor de lloros. Que ara diu que està “atordit”. Tant l’intenta enganyar que el comprador s’adona ara que, de fet, el lloro ja estava mort quan el va comprar, que l’havien enganxat amb un pal al gronxador per fer veure que era una cosa que no era. Però, potser per la il·lusió de tenir un lloro, el client es va creure el venedor, que li va dir que si no l’acaba de veure fi, era perquè estava cansat després de llegir l'Odissea. Aquella que parla d’Ítaca.
Penseu en l’informe PISA, el procés, el funcionament de l’administració o el que fa qualsevol partit polític i apliqueu-ho allà on us vingui més de gust
I ara? Ara es veu que el lloro enyora els fiords, que li agrada descansar amb l’esquena a terra i que clar que estava clavat amb un pal, per evitar que caigués del gronxador. Però no, el lloro és mort, ha deixat d’existir, ha anat amb el seu creador, està difunt, és un cadàver, descansa en pau, ha abaixat el teló, s’ha unit a un cor invisible, és un exlloro —i tots els eufemismes relatius a la mort propis de la cultura britànica— i tot ha estat una enganyifa.
Al final, després de molt protestar, el venedor admet que el lloro necessita un recanvi, però li diu que se li han acabat els lloros. Que si vol una bavosa. Però una bavosa no parla, així que al final li ofereix anar a la botiga del seu germà a Bolton, diu que allà sí que hi trobarà un lloro. Però quan va a Bolton, a la Botiga de Mascotes Similars, el venedor, sospitosament semblant al germà, li diu que s’ha equivocat, que ha anat a Ipswich. Potser ha estat un error del tren, així que el client va a l’estació i al departament de reclamacions li asseguren que sí, que són a Bolton. Així que és el segon venedor el que ha mentit. La culpa no és del tren. Així que torna a la botiga però ja sense cap mena de ganes de reclamar cap lloro. Ara penseu en l’informe PISA, el procés, el funcionament de l’administració o el que fa qualsevol partit polític i apliqueu-ho allà on us vingui més de gust. Bàsicament, es tracta de negar-se a admetre la veritat de manera permanent malgrat l’evidència.
De propina, recupereu el gag que es va avançar a Twitter. El d’un senyor que va a una oficina on ofereixen discussions. Això sí, de pagament. Elon Musk no és cap visionari.