Hi ha una relació entre la llista de tertulians que Ricard Ustrell va publicar l'altre dia a Twitter i la por que fa que l'abstenció es desboqui a les pròximes eleccions autonòmiques. Ara mateix, a Espanya només hi ha dos bàndols que juguen al joc de les urnes: hi ha el bàndol que vol contenir la nació catalana a través de l'autoritarisme burocràtic, i el bàndol que vol fer una nova Transició que situï el PSOE al centre de les xarxes de poder que fins ara controlava el PP.
A Catalunya, tots els partidaris de blanquejar la democràcia estan, naturalment, del bàndol que intenta aprofitar la impotència de l'independentisme per reformar l'Estat. La resiliència de Pedro Sánchez està relacionada amb el declivi de l'Espanya que va servir Franco per guanyar la guerra i mantenir la seva dictadura. Als territoris de l'Estat més poblats i productius, la via persuasiva té més partidaris que no pas la repressiva, i Europa sempre estarà a favor de la solució que provoqui menys problemes.
A Catalunya, els resultats electorals han donat un protagonisme inesperat a Puigdemont i aquest estiu s'ha dit amb molta eufòria que Oriol Junqueras està acabat. El fantasma de la vella CiU plana com una ombra xinesa projectada des de la paperera de la història. Però Junqueras té la posició guanyada pel mateix motiu que la tenia Pujol: no només va entendre millor la situació quan era el moment d'entendre-la, sinó que també està més a prop de les forces que necessiten Catalunya per reformar l'Estat a favor seu.
Així com en la primera transició Pujol estava més a prop de Suárez i Fraga que no pas ho estaven Heribert Barrera o Joan Reventós, Junqueras està més a prop de Susana Díaz i Arnaldo Otegui que no pas Puigdemont o Jaume Giró. El PP va perdre el tren de la via dialogada amb les bufetades de l'1 d'octubre, i ara només pot supeditar-se al PSOE o bé posar-se en mans del nacionalisme madrileny d'Ayuso i dels seus centurions. La histèria que traspuen els darrers articles de López Burniol són fruit d'aquesta situació.
La qüestió és fins a quin punt les injeccions de propaganda serviran per frenar o per accelerar el procés de desintegració de la societat catalana i espanyola
Ara mateix, sembla que la dreta espanyola té només dues alternatives igual de dolentes: o bé revolta Madrid contra l'Estat i munta una mena d'1 d'octubre patriòtic que faci la funció catàrtica del 23-F, o bé tard o d'hora haurà d'acceptar una redistribució del poder sota la influència creixent de les esquerres perifèriques. Curiosament, el fracàs de l'aliança entre Junqueras i Soraya Sáenz de Santamaria ha arraconat més al PP que no pas als hereus de la República. En el fons, tant se val que ERC perdi vots, mentre Junqueras pugui guanyar temps.
Puigdemont ja pot dialogar tant com vulgui amb Yolanda Díaz i deixar que Jordi Basté el compari amb Josep Tarradellas. El president exiliat, igual que Sílvia Orriols, només serveix per frenar el creixement de l'abstenció i perquè els tertulians nacionalistes de l'Ustrell es trobin els debats cuinats i no hagin de pensar gaire per lluir-se una mica. L'abstenció és la dreta nacional que el país no pot tenir i, mentre es mantingui una mica alta, el PP ho tindrà difícil per entrar a Catalunya i estabilitzar la seva posició a Espanya.
Les darreres eleccions han deixat molt clar que Junqueras no té capacitat per construir una hegemonia com la de Pujol. Però el món de Puigdemont fa temps que va perdre la iniciativa i només pot fer com el PSC antifranquista dels vells temps: intentar semblar més papista que el papa a través dels mitjans de comunicació. Per això l'arxifamós Ustrell, que té molt bona relació amb Junqueras, ha estat col·locat al capdavant dels matins de Catalunya Ràdio a través de la força que JxC i el PSC tenen a la Corporació.
Igual que es bunqueritza la política, també tendeixen a privatitzar-se els mitjans públics. La qüestió és fins a quin punt les injeccions de propaganda serviran per frenar o per accelerar el procés de desintegració de la societat catalana i espanyola. O fins a quin punt la fredor que s'ha instal·lat entre els catalans i la classe dirigent cristal·litzarà en la política. I, en aquest context, fins a quin punt Madrid podrà utilitzar les contradiccions de Catalunya per tapar els seus problemes i tornar a imposar-se.
Potser per tot això, quan penso en la llista de l'Ustrell veig l'Arca de Noè del règim de Vichy.