S’acosta el canvi d’any i les ganes de començar-se a fer promeses atractives, captivadores i que t’asseguren un futur immillorable, però que malauradament mai duràs a terme més de dos dies seguits. Sigui deixar de fumar, anar al gimnàs, començar una rutina de cura facial, canviar el cafè pel te matxa o dir prou als discursos d’odi en línia. Sembla que Salvador Illa ho té clar i que està disposat a posar fi a tots els discursos d’odi menys els que tinguin a veure amb els catalans i el català (perquè, d’aquests, en té per donar i per vendre, però sembla que o bé no li arriben o bé li importen un rave). També s’ha fet la promesa —en un acte d’altruisme que trenca qualsevol mena de lògica— de destinar tants diners com calguin a projectes de cooperació de qualsevol lloc del món (i de temàtiques esperpèntiques) menys, oh quina sorpresa!, a Catalunya (no cal ser un expert per veure que la sanitat, l’educació i tantes altres coses fan aigües a Catalunya, però primer salvem la gent de fora, que els catalans podem amb tot i més). Gabriel Rufián tampoc es queda enrere, i, fent honor al seu nom —Gabriel és un nom bíblic que procedeix de l’hebreu (ups!) el significat del qual s’interpreta com a ‘Déu és la meva força’ o ‘Déu és el meu jutge’—, s’ha proposat crear un front comú, una coalició plurinacional —altrament coneguda com a inclusiva (pels wokes)— d’esquerra per combatre el monstre de l’extrema dreta (que ells mateixos han engreixat gràcies a les seves polítiques falsàries d’ara som independentistes; ara volem acollir tothom i enfonsar l’economia i la cultura catalanes; ara potser ens hem passat i perdrem vots i potser no hauríem d’acollir tanta gent…, i anar fent) i ser feliços i menjar molts anissos.

La CUP, en canvi, s’ha proposat aconseguir tantes subvencions dels contribuents com siguin possibles per explorar el Mediterrani; per estampar-se banderes d’altres llocs del món a les seves camisetes; per fer assemblees per decidir qui és dels seus i qui no i què faran per dinar, i per defensar, teòricament, causes que consideren molt injustes i inacceptables. I dic teòricament perquè ja ens va quedar clar que l’objectiu del viatge pel Mediterrani era presentar-se com uns salvadors, passar-s’ho bé, ballar, penjar-ho a les xarxes (tot i no voler ser el centre d’atenció) i tornar cap a casa, perquè quan van arribar al seu destí com a molt els quedava una llauna de tonyina. I no cal ser una experta en cooperació ni una mestressa o mestressu de casa per veure que amb una llauna de tonyina no n’hi havia prou ni per alimentar els pobres gazians ni per aturar el conflicte.

La població catalana, que fa anys que està desencantada per una sobrecàrrega dels ho tenim a tocar i per tanta xerrameca sense contingut, ha vist, per fi, la llum al final del túnel

Junts, en canvi, continua amb la promesa de fa uns quants anys —no renova promesa—, que tot canviarà i que ara sí que ho tenim a tocar. No acabo de veure clar que puguin declarar cap independència si, quan ho tenien tot a favor (tot el poble català disposat a fer el que calgués inclòs), no va ser possible pels motius que sigui (enviament de tancs; li diré a la senyoreta que et vols independitzar...). Aliança Catalana, per la seva banda, fa poc que ha nascut i encara té la il·lusió, la innocència i l’empenta dels nounats; es veu capaç de solucionar-ho tot amb “A Spoonful of sugar helps the medicine go down, the medicine go down…”, que deia la Mary Poppins. I això és el que transmet a la població: confiança, seguretat i solucions fàcils. La població catalana, que fa anys que està desencantada per una sobrecàrrega dels ho tenim a tocar i per tanta xerrameca sense contingut, ha vist, per fi, la llum al final del túnel. És normal que els baròmetres d’opinió política ja la situïn com a segona força política de Catalunya.

A veure qui aconseguirà mantenir la promesa més de dos dies seguits. Jo, per si de cas, de moment només m’he proposat intentar conèixer-me una mica millor que l’any passat, perquè sé que això és la base de tot. El problema d’aquesta societat és que la majoria de la gent no sap per què actua com actua i per què pensa el que pensa, i llavors tot són radicalitzacions, intoleràncies (alimentàries incloses), manipulacions, demagògies i males cares.