He passat, com cada agost, uns dies a Andorra. Cada cop que hi vaig intento combinar les activitats de lleure i oci que comporta viatjar amb dues nenes amb alguna visita de caràcter cultural, i aprofitem per explorar parts del país que encara no hem vist. Andorra és un país que cal conèixer, més enllà de les pistes d’esquí, el seu famós centre termal i les àrees comercials. Sota de tot això s’hi amaga un país amb una història sorprenent i una societat amb ganes de tenir un país millor. Andorra ha passat de ser un país agrícola i ramader, aïllat i conservador, a ser un Estat puixant, dinàmic i obert al món. Malgrat que sovint s’ha volgut caricaturitzar la societat andorrana com una societat estamental i reaccionària, el fet cert és que els seus grups dirigents van ser capaços d’assolir i pilotar una independència política al bell mig de dos dels Estats més imperialistes del món: França i Espanya. I ho van fer amb més encerts que no pas errors, i amb una intel·ligència política que ja hauríem volgut tenir els catalans. A banda de banquers, empresaris i comerciants, Andorra té patriotes andorrans, que s’estimen el seu país com ningú. Per tant, Andorra és un país que cal mirar de prop, perquè en podem treure moltes lliçons.

En aquest sentit, des de fa un temps, els andorrans han decidit una sèrie de qüestions que cal seguir atentament. D’alguna manera, estan posant el punt final a una etapa i n’estan començant una altra. Només el temps dirà si aquest canvi és menor o és un gir estratègic, però em sembla molt rellevant fer-ne algunes observacions. Una qüestió cabdal d’aquest gir de la política andorrana és la situació de la llengua catalana, que n’és l’única oficial, i el seu futur. Aquests dies, a Andorra, he tornat a constatar que l’ús del català en els serveis de cara al públic és molt precari. Hi havia persones que gairebé ni m’entenien i he sentit policies andorrans parlar castellà entre ells durant el servei, tal com passa aquí amb molts mossos d’Esquadra. El català millora sensiblement si els establiments comercials tenen més valor afegit, com per exemple a les farmàcies, i també millora notablement si ens allunyem d’Andorra la Vella i viatgem per les parròquies més allunyades de la capital. Però en un país on els ciutadans andorrans són menys de la meitat de la població la salut del català no pot estar normalitzada si no es prenen mesures contundents. I això és exactament el que ha fet el seu govern, aparellant els permisos de residència i treball al coneixement de la llengua oficial del país. Hauria de ser una obvietat, però fins ara no era així. D’ara endavant, els establiments que no atenguin el públic en català podran ser multats. Una primera conseqüència d’aquesta mesura és que els estrangers inscrits a cursos de català s’han multiplicat, perquè una llengua es defensa amb lleis al butlletí oficial i no pas amb lliris a la mà. Alguns immigrants ja han marxat a causa d’aquests nous requisits. Bon vent i barca nova. No cal ser un geni per entendre que darrere de la qüestió lingüística hi ha el factor migratori, que és una preocupació creixent de la població andorrana, segons tots els sondejos.

Correspon als andorrans d’avui prendre noves decisions valentes per garantir la independència i el progrés del seu país, i ens correspon als catalans tenir-hi un ull posat per treure’n alguns aprenentatges

Una segona decisió que han pres les autoritats andorranes és la limitació de la construcció. Només cal passejar-se pel país per veure noves promocions aferrades a les muntanyes, al caire dels abismes. O només cal aturar-se davant dels aparadors de les immobiliàries per constatar que els preus dels habitatges són prohibitius per a molta gent, incloses les classes mitjanes que fins ara vivien molt bé. De fet, l’habitatge és, amb molta diferència, la primera preocupació de la societat andorrana. Un model econòmic basat en bona part en els serveis atesos per immigrants de baixa qualificació i en la residència de rics estrangers per motius fiscals ha provocat una greu crisi de l'habitatge, que ha motivat diverses manifestacions al carrer, un fet gairebé inèdit en un país tan tranquil com és Andorra. Per això s’ha dictat una moratòria en la construcció i no es donen més permisos fins que es defineixin les línies mestres d’un nou pla urbanístic de país. El país deixa enrere lentament un model per abraçar-ne un altre. L’acord d’associació d’Andorra amb la Unió Europea (UE), a debat actualment al país, va en aquesta direcció.

D’alguna manera, i sense ser cap coneixedor en profunditat de la realitat del Principat, tinc la percepció que la societat andorrana, de manera generalitzada, ha arribat a la conclusió següent; després de dècades de progrés, modernització i enriquiment evident en tots els àmbits, el model econòmic i social ha arribat a un punt en el qual comença a generar més problemes que avantatges, i per tant la qualitat de vida dels andorrans comença a declinar. Es poden enriquir més si no canvien el model? Sens dubte, però el preu que pagaran serà un país desdibuixat, massificat, desnacionalitzat i amb un cost de la vida que serà inassumible per a molts sectors de les classes mitjanes andorranes. Diria que els andorrans són en aquest punt i aquest és el debat que recorre els despatxos i els menjadors de les classes dirigents. M’hi jugaria un pèsol que la fallida de BPA i la ingerència barroera de l’Estat espanyol en aquest afer han accelerat aquest canvi de mentalitat i ha fet que els andorrans siguin més conscients que mai que el futur del seu país, a cent anys vista, depèn de les decisions que prenguin aquesta propera dècada. L’any 1176 un total de 383 caps de casa andorrans van signar un acord de concòrdia amb el bisbe d’Urgell, que fixava els drets i deures d’uns i altres. Aquells homes rudes i treballadors tenien la mirada llarga i una consciència col·lectiva de formar part d’alguna cosa que era diferent de la resta de coses. Aquells homes van prendre decisions valentes i es van enfrontar a la inèrcia del moment. Correspon als andorrans d’avui prendre noves decisions valentes per garantir la independència i el progrés del seu país, i ens correspon als catalans tenir-hi un ull posat per treure’n alguns aprenentatges.