Fa un any moria molt prematurament en Josep Morales, propietari de la llibreria Sant Jordi, ubicada al carrer Ferran de la ciutat de Barcelona. Els seus pares havien fundat l'establiment l’any 1983 i van tenir el bon gust de mantenir totes les prestatgeries i bona part del mobiliari, que datava del segle XIX. Era una llibreria especialitzada en llibres d’art, arquitectura i fotografia. Per si el cop emocional no fos prou dur, poques setmanes més tard, finalitzava el contracte de lloguer i el nou establia una pujada econòmica que la Cristina Riera, vídua i companya de fatigues d'en Josep Morales, no es veia amb cor d’assumir en solitari. El suport i l’escalf ciutadà va ser exemplar, però faltava un empresari valent que s’hi arremangués. Va passar un temps incert fins que un sarrianenc heroic i discret, en Rafa Serra, va aparèixer com Batman en la nit. En Rafa és un empresari del món dels viatges i els hotels, que fa uns anys ja va rescatar la llibreria Quera, al carrer Petritxol. És un emprenedor amb ànima, un home de negocis amb visió de país, un noucentista d’ordre amb un cor modernista que l’empeny a fer bogeries, de tant en tant. De seguida es va entendre amb la Cristina Riera i aquesta setmana, després de nou mesos de feina, rehabilitació i burocràcia, el renovat Espai Sant Jordi ha obert les portes a la ciutat. No és aquesta una història menor ni un cas particular; no és tampoc una flor d’estiu que es marcirà, ni el darrer cant del cigne d’una manera de viure i entendre la ciutat. Al contrari; és un crit d’esperança.

El carrer Ferran és la icona perfecta de la decadència barcelonina. Només cal fer-ne el recorregut per constatar que, avui, és un carrer sense personalitat, degradat, força defugit pels barcelonins, curull de botigues sense ànima, regentades per persones que no saben que el carrer és dedicat, lamentablement, al rei Ferran VII, tot i que durant la Segona República va dur el nom de Joan Fiveller, qui fou un dels millors consellers en cap que mai ha tingut la nostra capital. És cert que hi ha alguns comerços històrics i honorables, però sobretot hi imperen els habituals establiments de mòbils, de productes vinculats al cànnabis i de souvenirs horribles, salpebrats amb cafeteries anodines i algun pub irlandès. El risc de ser atropellat per un patinet és elevat, com també ho és el risc de ser robat. En un país normal, el carrer que connecta de manera directa l’epicentre del poder polític —amb les seus de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona— amb les Rambles i el Liceu, seria un dels millors carrers de la ciutat. Estaria ple de bons restaurants, locals de moda, galeries d’art, hotels de quatre o cinc estrelles, llibreries i joieries. Seria la nineta dels ulls d’un ajuntament mínimament conscient de la importància del comerç i el bon gust. No és el cas, per desgràcia. Fa temps que la ciutat llisca pel pendent de la mediocritat i la banalització.

Hem de defensar la nostra ciutat dels bàrbars, que ja són intramuralles. Barcelona té esperança i té solució

Tanmateix, l’operació de salvament de la llibreria Sant Jordi demostra, com bé va quedar escrit en una entrevista que el Jordi Cabré li va fer al Rafa Serra per al The New Barcelona Post, que la ciutat de Barcelona té esperança i solució. L’esperança és la gent com en Rafa i la Cristina, que han lluitat i lluitaran per no perdre la ciutat que hem heretat i que volem deixar als nostres fills. L’esperança és tota la gentada que va venir a la reobertura de la llibreria. L’esperança és tothom que fa coses en aquesta ciutat. L’esperança ets tu i soc jo. La solució inclou tota aquesta bona gent, però la solució també és un Ajuntament que tingui clar per a qui treballa, a qui es deu, qui aporta valor afegit i qui degrada la ciutat, quina ciutat vol construir i recuperar; una administració que posi facilitats a la gent que vol salvar l’ànima de la ciutat i faci la vida impossible als que la volen destruir. Cal una administració que posi punt final a les llicències de botigues de cànnabis, de carcasses de mòbils i de samarretes grolleres i ofensives. Si han fet una moratòria per als hotels i els apartaments turístics, no poden fer-ho amb aquestes botigues? És clar que poden; però no volen, perquè volen una ciutat desarrelada, desmemoriada, amnèsica.

Barcelona necessita més gent com en Rafa Serra i més comerços amb personalitat i autenticitat. Perquè cada ciutat té els seus comerços, que no poden ser a cap altra ciutat. La llibreria Sant Jordi només pot ser a Barcelona; no es pot trasplantar a Milà o a Sydney o a Rabat. De la mateixa manera que hi ha comerços, llibreries o cafeteries de Lisboa o Ginebra que no poden ser a cap altre lloc. Europa és una catifa immensa de petits fils relligats, on cada fragment ocupa el lloc que li pertoca. I al carrer Ferran hi ha de ser la llibreria Sant Jordi, però no pas la botiga de cànnabis, que hauria de tancar. La ciutat no necessita gent que no l’estimi, vinguin d’on vinguin. La ciutat no necessita gent que se’n vulgui aprofitar o violentar. Hem de defensar la nostra ciutat dels bàrbars, que ja són intramuralles. Barcelona té esperança i té solució. La llibreria Sant Jordi s’ha tornat a aixecar i ha ferit el drac de la decadència de la nostra capital.