Després de pocs dies d’aprovar-se el primer tràmit de la llei d’amnistia, el PSOE s’inventava aquesta mateixa setmana un decret per modificar la llei d’enjudiciament civil amb un petit apartat (apreneu-vos-el de memòria, perquè fa pinta d’assolir ben aviat la fama de la disposició addicional tercera; el 43 bis) pel qual es permetria elevar als tribunals europeus qualsevol qüestió prejudicial. Aplicat a casos com els de la llei d’amnistia, ho explicava molt bé la companya Elisa Beni, aquesta escletxa legal podria permetre suspendre l’alliberament d’un encausat fins que el TJUE en resolgui el futur. A la pràctica i per posar un exemple plausible, l’invent en qüestió permetria dilatar la resolució d’un particular des de l’apel·lació del Tribunal Suprem (com a principal damnificat per l’amnistia, és obvi que els seus jutges aprofitaran la ganga) fins a l’aclariment final per via europea.

Per no fatigar-vos més amb qüestions legals, tota aquesta mandanga és l’habitual lletra petita amb què l’Estat pretén monopolitzar l’aplicació d’una llei a la qual ha accedit, simplement, perquè s’hi veia forçat. A pesar que el ministre Félix Bolaños hagi insistit que l’amnistia tirarà endavant tot i aquest petit canvi, el PSOE està dilatant tant com li és possible el procediment per dos motius. Primer, perquè de la mateixa forma que els indults li han permès que l’independentisme quedi políticament neutralitzat d’ençà del 2017, amb la burocratització de l’amnistia aconseguirà encara més temps per acollonir tots els encausats i assegurar que ningú no es mogui de la cadira del “reencuentro”. I segon, perquè a Sánchez ja li anirà la mar de bé que els procediments dels amnistiats tinguin el plàcet final del tribunal europeu en què l’independentisme havia abocat tantes esperances.

A qui més interessa l’amnistia és als espanyols, perquè no hi ha aturador de la independència més eficaç que tenir Junqueras i Puigdemont en llibertat per continuar aixecant la camisa als pobres ciutadans.

Tant li fot si els efectes d’aquest decret s’acaben aplicant (la llei en qüestió ha de passar pel Congreso i necessitaria l'aprovació de la dreta per sobreviure car, tot i la seva indigència mental, els independentistes suposo que n’hauran vist les trampes), perquè aquest intent de colar la lletra petita de l’amnistia i de fer tot el possible per matisar-la, només ha fet que començar. De fet, el decret en qüestió és una irrupció en les competències de la Generalitat en altres aspectes com ara la confluència dels serveis informàtics de les comunitats autònomes o la situació laboral dels funcionaris (una uniformització de l’Estat que, amb molt bon humor, Bolaños ha tornat a imputar als requeriments exigits per la Unió Europea a canvi d’uns 10.000 milions d’euros destinats al Pla de Recuperació). Sigui quina sigui l’excusa, el missatge dels espanyols és clar: això va per llarg i no serà gens fàcil.

De fet, els nostres adorables enemics no han necessitat mai fer ús de la llei per cardar-nos la vida enlaire. La problemàtica de l’amnistia, com reconeixen molts juristes del PSOE quan no els escolta ningú, rau en el fet que cada procediment s’haurà de segellar a través d’un jutge, i ja sabem l’estima que les togues estan adquirint per qualsevol cosa que tingui relació amb Pedro Sánchez. Però, com passa sempre, el president espanyol respira molt tranquil, car sap que l’independentisme va tort quan s’emmerda en la burocràcia espanyola i ha entès perfectament que Junts i Esquerra comparteixen la seva intenció última: buidar de jutges carques (a saber, antisocialistes) tot el sistema legal de l’Estat. A Sánchez, en definitiva, ja li va bé que aquesta guerra sigui com més llarga, millor, perquè el vodevil legal adormirà l’independentisme i minarà el prestigi de la judicatura.

Veient com està el panorama, no m’estranya que els pocs cranis privilegiats amb un mínim de senderi que hi ha a Òmnium i l’ANC hagin recomanat a alguns organitzadors del Tsunami que vagin buscant-se un apartament a Suïssa, per si la cosa es complica. Es complicarà, ja us ho dic ara; i el més trist de tot plegat és que aquí pringarà la gent més discreta (i treballadora) de l’invent, mentre els caps de l’estat major i els líders del Procés gaudiran d’una vida ben tranquil·la al territori. Com ja he dit manta vegada, a qui més interessa l’amnistia és als espanyols, perquè no hi ha aturador de la independència més eficaç que tenir Junqueras i Puigdemont en llibertat per continuar aixecant la camisa als pobres ciutadans. Em sap greu cloure l’any amb tanta parsimònia, estimat lector, però les coses són com són i s’allunyen dels nostres desigs. Passeu ànsia, perquè el vinent pinta encara pitjor.

Tot i això, pacientíssims addictes a El Nacional, us desitjo una bona entrada del 2024; amb molta salut i, sobretot, amb moltíssimes dosis extra de paciència.