D’organitzadors dels CDR exiliats a Suïssa (tot i que ara els nostres mitjans hagin canviat aquesta condició per expressions com ara “marxar” o “desplaçar-se”) ja n’hi havia abans que el diputat Ruben Wagensberg s’hi instal·lés, i no em refereixo a Marta Rovira. El fet clau de l’exili de Wagensberg és que s’ha produït tot just la mateixa setmana en què el seu propi partit definia la llei d’amnistia com un text més robust que la cigala de Zeus. Doncs bé, l’exili del diputat palesa una cosa ben senzilla d’entendre i és que la futura llei d’amnistia (per moltes esmenes que hi acabi incloent Junts per Catalunya) serà un text legal absolutament mancat de poder. Permetrà algun retorn al país dels actuals exiliats, només faltaria, però tothom sap perfectament que el PSOE no podrà mai controlar la totalitat del poder judicial espanyol i que l’arbitrarietat de les togues explotarà sense previ avís.

De fet, com ja vaig explicar abans del cas Wagensberg, el PSOE no té cap mena d’intenció d’acabar amb la repressió posterior a l’1-O. L’únic que Pedro Sánchez ha pogut oferir a Junqueras és el fet que, mentre ell mani, no el tornaran a fotre a la garjola. En aquest sentit, cal insistir per enèsima vegada que la llei d’amnistia és, sobretot, una necessitat espanyola; ara l’està perpetrant el socialisme perquè li interessa romandre a La Moncloa, però la dreta espanyola obraria idènticament de necessitar els vots de l’esquerrovergència de cara a una investidura. Mentre el govern espanyol aguanti mercès als vots sobiranistes, per molts peròs que hi posem i per molta indignació que mostrin els polítics catalans a la tribuna del Congreso, el president espanyol de torn podrà passejar-se per Europa dient que té la carpeta catalana controlada, encara que els jutges se’l mirin amb ganyotes.  

El capatàs de la rendició sap perfectament que la nostra és una administració totalment buidada de poder i que ara l’únic que toca és acostar-se a l’amo de torn a Madrid per anar repartint propines a Catalunya.

En aquest sentit, els polítics independentistes no només estan minant la possibilitat d’empara europea/internacional de la causa catalana (la qual cosa era la principal demanda de les últimes eleccions europees; ho dic perquè el proper juny no us tornin a fotre la camisa amb sopars de duro i feu el favor d’abstenir-vos), sinó que estan normalitzant que l’Estat acabi tenint més espai legal per amnistiar els policies que van agredir la població catalana el dia del referèndum i, fins i tot, ja que hi som, tots els actors de la guerra bruta que agrupen els centenars de meandres de l’operació Catalunya. Dit d’una forma més radical, amb l’amnistia no és Espanya qui perdona els polítics catalans per les malifetes del 2017, sinó precisament a l’inrevés; els nostres líders han demanat clemència a Espanya a condició que el terrorisme d’Estat acabi emparat en una llei absent d’agressors.

Dins d’aquesta dinàmica perversa, qui està aconseguint arribar a les cotes més altes de cinisme és precisament Junts per Catalunya. Amb l’excusa de donar encara més robustesa a la llei (això de la cosa “robusta”, ja us aviso, serà la nova paraulota amb què el processisme escudarà les seves mentides), el partit de Carles Puigdemont simplement s’està dedicant a guanyar temps i fer veure que pressiona l’Estat per diferenciar-se d’una suposada tebior d’Esquerra i arribar a les properes eleccions europees amb una nova pastanaga a la butxaca. No crec que els cranis privilegiats juntaires tinguin els collons de repetir aquell lema que, vista l’aixecada de camisa en perspectiva, ara fot pixar de riure: “si vols que torni el president, has de votar el president.” Però, coneixent com funcionen els convergents, no us penseu que variarà gaire de to; el protagonista del frau, evidentment, repetirà.

Aprovar l’amnistia serà un error descomunal, car —lluny de fer pressing al Gobierno de torn— conformarà una hipoteca de poder encara més gran per l’independentisme. La història és prou coneguda, perquè quan més cedeixes als espanyols aquests cerquen formes més bèsties de cardar-te. Per això entenc perfectament l’exili de Ruben Wagensberg al paradís de l’esquerra catalana i també que Oriol Junqueras hagi renunciat a presentar-se de candidat d’Esquerra a la Generalitat. El capatàs de la rendició sap perfectament que la nostra és una administració totalment buidada de poder i que ara l’únic que toca és acostar-se a l’amo de torn a Madrid per anar repartint propines a Catalunya. Si el sobiranisme es porta bé durant els propers anys, en resum, tothom acabarà tornant tard o d’hora. A banda, l’exili català té una particularitat essencial: un sou públic robust.