Per primera vegada des que es va iniciar el complex sudoku d'investir un candidat a la presidència del Govern espanyol, l'independentisme català s'ha situat al centre del debat polític. Li ha donat galons per a la controvèrsia el president del Govern en funcions, Mariano Rajoy, durant un acte de campanya a Múrcia en un intent de desacreditar l'aspirant Pedro Sánchez, que té per davant quinze dies crucials per saber si reuneix prou suports parlamentaris al Congrés dels Diputats.
Encara que ara com ara no és gaire diferent la solitud de Rajoy a la de Sánchez, el fet que el segon tingui obertes dues comissions de treball amb Ciutadans i Podemos, que en principi són excloents a l'hora de sumar majories, podrien acabar atorgant un paper –aritmètic, no polític– tant als diputats d'Esquerra Republicana (9) com als de Democràcia i Llibertat (8) si el PSOE necessita vots a la seva esquerra. Això se sap des del 20D i en totes les càbales que es fan és més o menys present aquesta remota possibilitat, sempre descartada pel secretari general del PSOE i pels representants dels independentistes catalans.
Llavors, per què l'interès de Rajoy a insistir en aquest hipotètic escenari? En primer lloc, per tancar aquest flanc davant de qualsevol divagació de l'equip dirigent del PSOE. Segon, per presentar Sánchez com un irresponsable, capaç de posar en risc la unitat d'Espanya per arribar a la Moncloa. Tercer, per mobilitzar els barons socialistes i els dinosaures del partit, un inesgotable baló d'oxigen per a la dreta. I quart, per deixar clar que el perill espanyol és l'independentisme català. Perquè, sigui un lapsus o no, només a l'independentisme català es va referir Rajoy a Múrcia. Oblidant el basc, que amb només dos escons, ha deixat d'estar a l'agenda política.