L’origen de l’article —perquè és bo citar les fonts— el trobareu en un extraordinari article de l’Ana Palacio a El Mundo de dissabte 22 d’agost. No en soc lector, d'El Mundo, però no em perdo cap article d’ella; acostumen a obrir-me nous horitzons. Amb la seva dilatada experiència en el món polític, la seva infinita cultura i la seva prosa gairebé poètica i espiritual, malgré elle, és capaç de convertir una reflexió en un petit tractat polític. I, justament, en el seu article parlava dels horitzons d’Ulisses i els límits de la nostra civilització actual.
Serveixi l’article de l’Ana —si el voleu anar a buscar— com a introducció del meu, en el qual només vull ajudar-vos a reflexionar sobre aquests dos conceptes: els límits i els horitzons. I que en feu, si us atreviu, l’exercici de posar-los a prova amb la vostra manera de veure la política. Per parlar de límits i horitzons hauria pogut triar la vida, l’amistat, la transcendència o qualsevol altre tema. Trio la política perquè també forma part, ens agradi o no, del nostre dia a dia. I del nostre horitzó vital. Comencem, doncs, la reflexió.
L’horitzó ens dona, d’entrada, una mesura del que podem abastar amb la mirada. Però també hi ha horitzons temporals. Espai i temps, un parell de conceptes filosòficament apriorístics o, dit d’una altra manera, que ningú discuteix. Tenim un temps i un espai per viure. Un cop som més conscients d’aquests dos horitzons, en comencem a intuir més. Llocs on anar, coses a fer, persones per conèixer, un món per descobrir. De joves, els horitzons tendeixen a l’infinit. De grans, s’eixamplen i alhora s’acosten. En política, per aterrar-ho, són les idees que ens fan veure cap a on volem anar. Les ideologies són els nostres horitzons polítics. Són els viatges que voldríem emprendre, defineixen les colles que volem que ens hi acompanyin, les idees que aplicaríem, les accions conjuntes que ens agradaria dur a terme. Una Catalunya independent, una Catalunya sense immigració, una Catalunya sense desigualtats, una Catalunya amb turisme de qualitat. Una Catalunya amb menys impostos, o amb un ensenyament no només gratuït, sinó de qualitat. Una Catalunya amb transport públic de debò, o una Catalunya dins d'una Europa més operativa. Tot això són horitzons que anem construint mentalment i que ens permeten mantenir l’esperança d’un món políticament millor per a tothom. Els horitzons no demanen gaires concrecions, i permeten posar-hi molta imaginació, per bé que de vegades no siguem capaços de veure-hi més enllà del nostre nas.
A mi em preocupa com acabarem construint el futur del nostre país i de la nostra civilització. Per això demano horitzons realistes i només els límits imprescindibles
Però vet aquí que la realitat ens imposa límits. I molt sovint no només és la realitat la que ens limita, sinó nosaltres mateixos. La convivència, per sort, posa límits a moltes coses que no funcionarien sense un ordre explícit farcit de límits. No podríem conduir sense unes regles de tràfic, ni conviure sense un codi civil. L’estat ben organitzat és un compendi de límits, i la política parlamentària democràtica es passa el dia posant normes i més normes, que no són altra cosa que límits a la nostra desbocada capacitat de xocar els uns amb els altres. En política, els liberals volen pocs límits, i els comunistes, tots els límits possibles. Els socialistes optimitzen els límits i els democristians els matisàvem.
Podria continuar molta estona perquè, com veieu, gairebé tot es pot anar definint a partir dels límits i dels horitzons. Acabo. Si encara teniu paciència, analitzeu quins horitzons proposen els partits polítics i quins límits fan servir per definir-los. En general, veureu com els polítics idealistes parlen d’horitzons; els demagogs, de límits, i els tecnòcrates, dels límits dels horitzons. A mi em preocupa com acabarem construint el futur del nostre país i de la nostra civilització. Per això demano horitzons realistes i només els límits imprescindibles. No es pot construir sense projectar, però tampoc es pot construir amb regles que facin impossible aixecar una paret sense tres milions de permisos. No tinc pressa per construir, però si no ens afanyem amb alguns temes, com per exemple la gestió d’infraestructures, no hi haurà cap horitzó on anar perquè només hi podrem arribar caminant, i amb prou feines. Voteu amb els horitzons del vostre cor i els límits de la vostra raó. No vulgueu posar límits al cor o raó als horitzons. Voteu amb el cor dels horitzons d’Ulisses, com diria l’Ana, però amb els límits de la raó de la nostra il·lustració.