Ossos numerats. Recopilació de vides segades. Objectes podrits. Pinzells menuts pentinen la terra d'un clot, sota una lona que protegix del sol o la pluja. Desenterrar el passat. Desemmudir el silenci. Una fossa comuna de 26 metres de llarg per 2,30 d'ample. Un rectangle excavat amb 104 cossos apilats, cap-i-cuats com a sardines. Estes són les primeres imatges que l'espectador veu d'El maestro que prometió el mar, l'emotiva i necessària pel·lícula dirigida per Patricia Font, basada en lo llibre homònim de Francesc Escribano. Així comença la narració de la història real d'Antoni Benaiges, pel final: la seua mort.
L'Anton —com lo coneixien a casa seua, a Mont-roig del Camp— era un mestre enamorat de la seua professió. Defensor de la metodologia Freinet, va ser destinat per la República a Bañuelos de Bureba, una petita localitat de 200 habitants del Burgos més profund. Allí va canviar per sempre la vida de la vintena d'alumnes de l'escola rural on va treballar durant dos cursos (1934-1936). A ells los hi va prometre que els portaria a banyar-se al mar que mai no havien vist. Una promesa que no va poder complir: l'aixecament feixista ja se'n va encarregar d'assassinar-lo abans. I és que amb lo mestre arribaria també al poble el progrés i el pensament lliure i això el franquisme no s'ho podia permetre.
La pel·lícula navega entre present i passat i mos explica com Ariadna, una jove catalana, busca les restes de son besavi, desaparegut a la Guerra Civil. Amb tristor i esperança viatja a l'Alto de la Pedraja, la muntanya burgalesa on estan exhumant una fossa comuna i on sembla que podria estar-hi enterrat. Durant la seua estada descobrix de l'existència d'Antoni Benaiges, qui, precisament, va ser professor de son iaio, Carlos. La besneta del present i el iaio del passat es van trobant mentre el film creua, amb un rigorós respecte, lo pont del temps i l'espai. I ho fa retent homenatge als mestres republicans i a les persones encara soterrades anònimament, en un relat vigent i imprescindible de memòria històrica.
La pel·lícula 'El maestro que prometió el mar' navega entre present i passat amb un rigorós respecte i ho fa retent homenatge als mestres republicans i a les persones encara soterrades anònimament
La innovadora manera d'ensenyar d'Anton fou possible gràcies a la també innovadora formació que va rebre, fruit d'una nova llei promoguda i aprovada pel tortosí Marcel·lí Domingo, ministre d'Educació de l'època. Conegut com a Pla Professional, a més de decretar la construcció de nombroses escoles i l'ensenyament conjunt i igualitari d'hòmens i dones, va crear un pla d'estudis per als mateixos mestres, que eliminava els aspectes religiosos i incloïa, per primera vegada, coneixements de pedagogia. En este context, lo professor Benaiges va créixer i es va traure el títol per, després, alimentar els cervells i esperits dels infants de Bañuelos i començar a canviar l'estat des de la base.
Amb la impremta i el gramòfon es donava veu als alumnes i se'ls permetia fer tangible la imaginació. Tocar el seu pensament. A l'aula editaven los quaderns que ideaven. Antoni donava veu als xiquets. Escoltava, no imposava. Militant d'UGT i de l'Agrupació Socialista, fou lo primer mestre assassinat pel franquisme, un 25 de juliol de 1936. La seua història va estar enterrada durant 70 anys fins que en l'exhumació de l'esmentada fossa (lo 2010), al fotògraf que documentava la troballa, Sergi Bernal, se li va apropar un vellet i li va dir: "Aquí debe estar el maestro de tu tierra, un maestro catalán". I es va començar a estirar del fil.
Lo fil mos ha portat a explicar esta història en diferents formats: lo llibre d'Escribano, l'exposició comissariada per Bernal, l'obra de teatre d'Albert Conejero, lo museu ubicat al que fou la seua escola (recuperada per l'associació Escuela Benaiges, presidida per Javier González), la cançó que vaig voler dedicar-li (enllaç de Spotify aquí) o la pel·lícula de la qual avui volíem parlar-vos i que arriba a la gran pantalla este divendres 10 de novembre (podeu vore el tràiler aquí).
Antoni Benaiges fou assassinat pel franquisme abans de poder ensenyar el mar als seus alumnes de Burgos, la seua història, però, ha pogut ser rescatada de l'oblit i ens explica la societat que hauríem pogut ser
Este rastre -que van voler esborrar- l'hem descobert a temps. Quants d'altres, però, reposaran per sempre en la foscor del silenci autoimposat, de la temor, de la censura. Del puny del feixisme tirant pols a les petjades. Les peces d'este trencaclosques han pogut anar muntant-se fins a completar el record d'un relat que ens explica com hauríem pogut ser com a país si els vencedors no haguessen reescrit la història, si els alçats no s'haguessen estat venjant durant les quatre dècades posteriors.
La pel·lícula també és això: admiració i agraïment a la lluita de tantes famílies que encara busquen los seus éssers estimats a les cunetes. Represaliats que continuen podrint-se cruelment. Ja gairebé no queden ancians que els puguen recordar en vida. Se sap que Antoni Benaiges Nogués fou assassinat i enterrat en aquell paratge, los Montes de Oca. Lo mal estat dels cadàvers exhumats a la fossa de La Pedraja, però, va fer que només 23 poguessen ser identificats. Cap d'ells era el mestre. Protagonistes desapareguts. Testimonis que s'esgoten. Tot allò que ja no serem. La societat que es va estroncar. Històries al límit de l'amnèsia. L'oblit és una herència que no podem assumir.