Em refereixo a la magnífica pel·lícula Blade Runner de Ridley Scott (1982), protagonitzada per Harrison Ford, Sean Young, Rutger Hauer, i Daryl Hannah, que ens interroga existencialment sobre què vol dir ser humà. La pel·lícula, ambientada en un futur fosc i inquietant, és una icona de la ciència-ficció, i conté escenes memorables, tant visualment com emocionalment, acompanyada d’una evocativa banda sonora de Vangelis. Una de les primeres escenes consisteix en un test psicològic-emocional totalment fictici, anomenat test de Voight-Kampff, per detectar si una persona és realment humana o és un replicant (robot humanoide gairebé indistingible dels humans, de vida curta i accelerada i capacitats superhumanes), en què els detectius, els “blade runners”, fan una bateria de preguntes curosament seleccionades i observen la resposta emocional de la persona interrogada mesurant respostes fisiològiques involuntàries com ara el tancament o l’obertura de l’iris.  Philip K. Dick (l’escriptor de la novel·la curta “Els androides somien xais elèctrics?”, que és la base del guió d’aquesta pel·lícula) creia que la diferència entre robots i humans no seria la intel·ligència ni les capacitats cognitives, sinó l’empatia. Deckard necessita més de 100 preguntes (quan només en calien 20 a 30 en els replicants d’última generació) per determinar que Rachael és una replicant, a més d’una màquina detectora de mentides alimentada per una sinistra manxa negra d’aire que mesura les contraccions de l’iris i unes partícules invisibles teòricament emeses pel cos humà.

Doncs bé, ¿és veritat que les contraccions de l’iris poden mesurar l’empatia humana? La funció principal de la resposta pupil·lar és la regulació de la quantitat de llum que arriba a la retina per a una visió òptima —contraient-se l’obertura per minimitzar la llum que entra i ampliant-se per a incrementar-la—, però aquesta resposta involuntària també està associada a l’estímul visual o com a resposta a una situació emocional. Però, a més, hi ha assajos en humans que demostren que la funció cognitiva també pot contribuir a la resposta pupil·lar. Un dels experiments més interessants que s’acaba de publicar demostra que la capacitat de visualitzar experiències i imaginar-les amb vividesa també permet al cervell regular la funció de l’iris i l’obertura pupil·lar. Com s’han fet aquests assajos?

La majoria de nosaltres podem sentir com se’ns posa la pell de gallina si pensem en una escena de por d’una pel·lícula o de vegades, en una peça musical que ens emociona. Podem riure només de pensar en un acudit que ens fa molta gràcia, experimentar de nou la vividesa d’un quadre o d’unes vistes espectaculars, i recordar l’olor i la textura de la pell de les persones que estimem o hem estimat, tot només amb la imaginació, que basteix de nou la percepció sobre el record. Evidentment, hi ha persones amb més o menys capacitat imaginativa, o de fantasiejar. Per contra, hi ha persones a qui els costa reviure les emocions associades a situacions viscudes o preveure com se sentiran. A aquestes persones que no tenen tanta capacitat d’imaginar, es diu que presenten “afantasia”, és a dir, tenen molt poca capacitat d’evocació imaginativa. El percentatge de persones amb afantasia es calcula que és d’un 2%-3%, uns 400 milions de persones al món. La pregunta que s’han fet els investigadors és si es pot mesurar de forma objectiva l’afantasia i, per això, han fet servir tests de mesura del moviment dels ulls i de resposta pupil·lar per determinar la força evocativa visual de la imaginació.

Hi ha una mesura fisiològica a la intensitat dels records sensorials i la capacitat evocativa de la imaginació, per tant, per definir i mesurar l’afantasia. L’esforç mental ajuda a imprimir al record una certa vividesa, i afavoreix l’evocació visual de la ment

En primer lloc, en l’assaig demostren que les persones voluntàries que hi participen tenen reflexos pupil·lars normals a la llum i a la foscor, i a la visió de figures (triangles) fosques o brillants (respectivament, amb obertura i contracció de la pupil·la) sobre un fons neutre. La majoria de les persones, amb capacitat d’imaginar, quan se’ls demana de visualitzar només amb la ment la visió de figures brillants, a pesar que no n’estiguin mirant cap, l’iris tanca la pupil·la, i a l’inrevés, l’iris es contreu ampliant la pupil·la, si pensen en una figura fosca. És un acte involuntari preparatiu de la ment, evocant i anticipant una realitat que no existeix més que en la imaginació. I aquesta resposta era més intensa per a les persones que defineixen la seva visualització com a molt vívida. Per contra, les persones amb afantasia no presenten cap mena de resposta pupil·lar en intentar imaginar figures brillants o fosques.

Aquests resultats són molt interessants perquè demostren que hi ha una mesura fisiològica a la intensitat dels records sensorials i la capacitat evocativa de la imaginació, per tant, per definir i mesurar l’afantasia. Un dels resultats que ajuden a matisar una mica més es refereix a l’esforç del record: quan a les persones “afantàstiques” se’ls feia imaginar quatre figures a la vegada, hi havia una certa resposta pupil·lar. Se sap que l’esforç i la concentració també actuen sobre el reflex pupil·lar. Així, doncs, aquest resultat implica que l’esforç mental ajuda a imprimir al record una certa vividesa, i afavoreix l’evocació visual de la ment en persones que no tenen una gran capacitat per imaginar.

Si ara tornem al test pupil·lar de“Blade Runner”, hauríem de dir que el reflex pupil·lar segurament no detecta l’empatia, sinó la capacitat d’imaginar i evocar, i que dins dels mateixos humans, també hi ha diferències.