Al tauler polític català que s'ha dibuixat després del 27 de setembre, la CUP té bones cartes. Ho saben ells, amb els seus 10 seients a la Cambra catalana; ho saben els 62 diputats de Junts pel Sí, a sis de la majoria absoluta; també ho intueixen l'amalgama de 63 parlamentaris de l'oposició, ideològicament variada i incapaç de constituir-se en alternativa.
Per això no és estranya la gran expectació que va generar la conferència a l'auditori de la UPF, en la qual molts suposaven que els dirigents de la CUP avançarien els seus moviments parlamentaris, que situarien les línies vermelles de la posada en marxa de la legislatura i que exhibirien una gran contundència respecte a la presidència de la Generalitat. Al final, les set intervencions van ser més una guia d'alguns punts del que marca el seu programa electoral i un parell de titulars cridaners: un de referent a una declaració exprés del Parlament proclamant "l'absoluta incompetència" del Tribunal Constitucional en temes vinculats amb Catalunya i un altre de relacionat amb el desig que el Parlament sigui una assemblea constituent.
La conferència va deixar clar que res no serà fàcil per a JxSí. Però la taula de negociació amb l'esquerra radical independentista ja té integrants, temes a abordar i una declarada voluntat d'acord. Això sí, des de posicions ideològiques molt diferents. Abismals. Les negociacions requeriran cessions i molt de temps. Si no hi ha generositat, les dues parts trobaran prou arguments per aixecar-se de la taula i deixar l'opció d'unes noves eleccions el mes de març com l'única possible. No crec que aquesta sigui, ara com ara, l'opció amb més possibilitats. No la volen cap de les dues formacions que s'asseuran a negociar, ni les entitats sobiranistes que els han donat suport, l'ANC, Òmnium i l'AMI. Per tant, més enllà del llenguatge, les bones cartes de la CUP deixen de tenir una part del valor si el procés descarrila.