A Catalunya hi havia, l’any 2016, 68.300 persones inscrites al règim de treballadores de la llar, de les quals 33.118 tenien nacionalitat espanyola i 35.182 estrangera. Treballadores —la majoria són dones immigrades— que s’ocupen de les tasques de casa nostra i cuiden de les nostres famílies. Que tenen cura del que passa a les nostres vides, que són imprescindibles, però que el sistema tracta com a persones de segona categoria.

Una treballadora de la llar a casa nostra cobra un 40,4% menys de salari que un treballador mitjà i el 56% tenen un contracte a temps parcial. Aquesta realitat de pobresa present s’hi ha d’afegir —atesa la diferent legislació en matèria de Seguretat Social, que estableix un règim específic de cotització— la pobresa futura que porta que quan aquestes persones es jubilen cobrin de mitjana 520,46 euros al mes, i que la gran majoria necessitin complement de mínims. Més enllà de la discriminació salarial present i futura, avui en dia ser treballadora de la llar significa no cotitzar per atur ni altres prestacions, no estar en els circuits de formació i no poder estar protegides per les lleis de prevenció de riscos laborals.

I evidentment, aquestes són les treballadores que tenen contracte i surten a l’estadística, perquè de la resta —la majoria i en l’economia submergida— ni tan sols en coneixem les condicions de treball. Darrere aquest grup de persones s’hi amaga una realitat dramàtica, d’abusos i maltractaments. Encara que tenim una regulació sobre el treball a la llar (RD 1620/2011), la precarietat hi ha trobat un forat on s’hi troba còmoda. Infinitat d’ocupadors no fan contracte per escrit, i utilitzen el que es coneix com a lliure desistiment, que obliga les treballadores a plegar sota coaccions i amenaces. Moltes d’aquestes persones no tenen dret a vacances ni descansos i viuen al ritme de les necessitats familiars sense cap protecció. D’entre les més vulnerables trobem les "internes", aquelles que viuen a la mateixa llar.

Cal que els qui estem en millors condicions fem d’altaveus de les seves demandes perquè no quedin amagades darrere de les quatre parets de les cases on netegen

És evident que no es pot generalitzar. Que hi ha ocupadors i ocupadores que intenten fer les coses bé. Però ni aplicant la regulació actual podem garantir a les treballadores de la llar una feina digna. És per aquest motiu que urgeix la ratificació del Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball sobre el treball digne per a aquest col·lectiu, tal com ja han fet països com Alemanya, Portugal i Bèlgica. Amb aquesta rúbrica es garantirien aspectes bàsics com el dret efectiu a la negociació col·lectiva, els contractes per escrit, la garantia de descansos diaris i vacances pagades, la compensació de les hores extraordinàries, la igualtat en l’aplicació de la seguretat social que significaria la fi del sistema discriminatori actual, i dotaria de recursos la inspecció de treball per poder actuar davant de situacions fraudulentes o d’abús i en la prevenció de malalties professionals.

Les dones de la llar són invisibles. A dins de les cases, on se’ls exigeix que facin la feina amb discreció, però també socialment. És molt difícil que s’organitzin (tot i que ho estan intentant a través de plataformes i els sindicats majoritaris) per les seves condicions de treball però també per la seva dispersió i la manca de sentiment de col·lectiu que han tingut fins ara. I és per aquest motiu que necessiten que els hi donem un cop de mà. Com a persones però també com a societat. Cal que els qui estem en millors condicions fem d’altaveus de les seves demandes perquè no quedin amagades darrere de les quatre parets de les cases on netegen o bé on cuiden els nens i la gent gran. I perquè cal que siguem conscients que sense elles la nostra vida estaria en pitjors condicions, i això té un preu. Posem-les en valor. No poden ser les invisibles entre les invisibles.