El Ministre de l’Interior finalment ha comparegut al Senat per donar explicacions de l’operació Copèrnic, o el que és el mateix, del desplegament policial de l’Estat al voltant de l’1 d’octubre.

En general, soc poc amiga de les xifres. Però les que va donar ahir el senyor Zoido, per analogia ens expliquen moltes coses. Dijous se’ns va dir el cost de l’operació: un total de 87 milions d’euros que ha valgut tenir 6.000 policies desplaçats a Catalunya i que, entre les grans dades, destaquen els 43 milions d’euros de dietes per als agents i els 28 milions que ha costat llogar els vaixells per acollir-los. És a dir, cada policia va costar a les arques públiques 190 euros al dia.

87 milions d’euros són molts o pocs. Depèn des de l’òptica que es vulgui mirar. Si es considera que el bé suprem a protegir és la unitat de l’Estat i la Constitució, segurament es pot pensar que és una bona inversió i que el cost és poc. En canvi, des d’un punt de vista purament d’economia social, 87 milions d’euros per a mi signifiquen aproximadament tres mesos de pressupost del Govern de la Generalitat per a la renda mínima d’inserció. O molt més que el pressupost del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya per fer polítiques per als aturats i aturades de més de 45 anys (1,7 milions d’euros). També podem afirmar que el cost del desplegament va triplicar el pressupost de la Generalitat en Ajuda Oficial al Desenvolupament. I si ho mirem d’una altra forma, amb els 87 milions d’euros podríem haver pagat vora de 88.600 prestacions de renda garantida de ciutadania a famílies de quatre membres que en aquests moments estan en la pobresa a Catalunya.

En 87 milions d’euros hi cap una forma de veure el món

És veritat que una cosa són els pressupostos de l’Estat i l’altra els de Catalunya. Però cal ponderar molt bé el cost d’oportunitat de cada euro invertit per l’erari públic. Quin benefici va reportar el desplegament policial? No trobar cap urna. Un ridícul espantós dels serveis d’intel·ligència. La humiliació internacional d’un Estat impotent que només va trobar en la força una solució transitòria a la seva manca d’intel·ligència política. I sobretot, i el pitjor de tot plegat, deixar una part de població del seu territori traumatitzada per anys. Les imatges de l’1 d’octubre traspassaran generacions i mai aquests 87 milions d’euros podran compensar ni el dany moral i físic infligit ni tampoc el canvi de mentalitat que ha produït en tots nosaltres. Potser altres trobaran que la seva finalitat era superior i aquests danys han estat col·laterals. I que amb pocs diners han pogut preservar la integritat territorial de l’Estat. I poden arribar a pensar allò tan maquiavèl·lic que “la fi justifica els mitjans”.

Contràriament, penso en el bé que hauríem pogut fer amb aquests diners. Portar aigua a les comunitats indígenes de Chiapas, donar beques menjador a nens i nenes, fer plans locals d’ocupació, o senzillament invertir-los en Rodalies.

Com veieu, en 87 milions d’euros hi cap una forma de veure el món. Entre usar-los per a la repressió, la por i el saqueig d’un referèndum o bé utilitzar-los perquè els ciutadans i ciutadanes del nostre país puguin viure millor, perquè s’ho mereixen. En aquesta línia entre uns i altres, en el fons, hi radica tota una forma de veure el món i la societat. I d’aquí en neix també bona part del conflicte.