Laura Borràs no perd mai l’oportunitat d’identificar la independència amb ella mateixa. Fer això, l’embruta. És la mateixa filigrana que va fer la classe política empresonada i exiliada per conservar el capital polític que la repressió espanyola els havia concedit. No calia esperar res diferent d’algú que només coneix el sentit de l’ambició a títol personal. Qualsevol escenari és bo, qualsevol foto és oportuna, qualsevol plató treballa a favor seu, si pot presentar-s’hi com a últim bastió de la resistència independentista. És la caricatura final de la caricatura final i ara que la desproporció de la sentència judicial li cau sobre les espatlles, no hi ha gairebé ningú disposat a trencar —a trencar de veritat, és clar— una llança per ella, perquè no hi ha un fi més elevat que ho justifiqui, un ideal on agafar-se ni tampoc una malla ideològica de seguretat que et protegeixi d’una mala decisió.

Si tot és aparença, avui condemnen la Borràs o torna la Ponsatí i demà serà un altre dia. És la millor i la pitjor conseqüència del procés: la capacitat d’autocrítica des d’una desconfiança fulminant

Perdre l’independentisme com a eina de politització de la ciutadania ha deixat un silenci al cap dels qui vam entomar com a cosa personal el projecte d’alliberament nacional. El problema d’haver anat despullant l’independentisme de la seva força moral a base de renúncies silencioses —traïcions, al pit dels qui ens hi vam vincular més emocionalment— és que tot és un teatre perquè ja no volem fer l’esforç de distingir el circ de la realitat. Si tot és una aparença, avui condemnaran la Laura Borràs o tornarà la Clara Ponsatí i demà serà un altre dia. Aquesta és la millor i la pitjor conseqüència política dels últims anys de procés: la capacitat d’autocrítica des d’una desconfiança fulminant. El desengany deixa pocs plecs per al matís.

Si la independència no és una opció política viable, no serveix de res presentar-la com a explicació de l’acarnissament judicial en un cas de fraccionament de contractes

Per mantenir neta la idea de la independència calia protegir-la de les mans d’aquesta classe política. Quan Laura Borràs diu que la seva condemna forma part d’una estratègia per fer-nos creure que la independència és impossible, ens vol fer creure que la independència no és possible sense ella, que està en mans de la repressió judicial. Aquesta explicació amaga tot el que depèn de nosaltres —amaga sobretot el que depèn de la classe política— i eixuga el discurs de l'opció independentista, que arriba tan gastat al seu judici que ja no pot protegir-la. Si la independència no és una opció política viable —i qui més treballa perquè no ho sembli són els partits independentistes—, no serveix de res presentar-la com a explicació de l’acarnissament judicial en un cas de fraccionament de contractes. Això només contribueix a deformar l’independentisme i convertir-lo en el grup d'animadores que t’espera a les portes del TSJC per donar-te la mà. Borràs demana confiança personal en nom d’una ideologia política que ella mateixa ha degradat, esgotant tota possibilitat que hi confiem.

Li hem vist les costures megalòmanes, perquè ha anat prenent la idea que el discurs trencador de la facció de Junts que ella encapçala no és més que una carcassa

Tot el que Borràs va fer servir per arribar al poder —embrancar-se en un discurs rupturista sense contingut i en una ideologia que no va més enllà de la seva persona— és el que ara impedeix que se la tracti com s’ha tractat a tots els qui han llepat inhabilitacions i condemnes per capritx espanyol. Perquè li hem vist les costures megalòmanes, perquè ha anat prenent la idea que el discurs trencador de la facció de Junts que ella encapçala no és més que una carcassa i perquè, apàtics, se’ns demana que graduem els grisos del cas. Per això ha de repetir que és una víctima de la repressió espanyola, per això ha de recordar que la independència és una opció possible per defensar-se, i per això a ERC, coneixedors de l’ambient indolent, trien el negre. Borràs és una víctima del postprocés, és víctima d’ella mateixa.