He vist "La Turra" sobre el 'Catalan dream' i he pensat que somio un país en el qual elogiar un programa de televisió com aquest no s'entengui únicament com voler quedar bé. Un país on sigui natural traslladar a un article el "tio, t'he de fer una confessió inesperada: això de la Riera i la Gumes mola" que vaig dir-li a un amic ahir al matí, abans ell no em respongués "no et sembla massa frívol?". Un país en què tenir arguments per rajar de l'enèsim intent de la Corpo per fer alguna cosa trencadora i en català no faci la mateixa vergonya que confessar patir morenes. Un país on, a la vegada, els columnistes culturals tinguem la valentia valerosanmartinista de criticar en un article i amb arguments el mateix que covardament només ens atrevim a dir als grups privats de WhatsApp o els cercles verds de Twitter. Un país, en definitiva, en què un programa de televisió collonut sobre tendències culturals parli sense complexos de per què som un poble encara massa acomplexat.

Somio un país on una convidada pugui fer befa de Ricard Ustrell des d’un programa fet per la productora de Ricard Ustrell o denunciar des d’un espai televisiu emès per la CCMA els biaixos salarials de gènere que va patir en un espai radiofònic de la CCMA. Un país en què sigui lògic dir que fa dos anys que ens trobem Alba Riera fins i tot a la sopa, però que si això passa no és perquè sigui ‘filla de...’, sinó més aviat perquè és de llarg la presentadora amb més talent per comunicar de Catalunya. Un país on no resulti estrany criticar Andrea Gumes per llegir llibres d’Irene Solà amb un diccionari al costat perquè estan escrits en ‘català de pagès’ i un país, però, on no calgui el seu tuit demanant disculpes per tal de valorar que una confessa urbanita llegeixi amb un diccionari per la sola voluntat d’aprendre un lèxic que, pels motius que sigui, li sona desconegut. Un país, ja que hi som, on algú com ella s’aventuri a tancar una etapa laboral d’èxit en castellà a Ràdio Primavera Sound presentant Tardeo i faci el salt a un programa en català en què, a més, al segon episodi es debat si és possible triomfar en català a Catalunya o si, en cas contrari, per llepar èxit cal passar per Madrid. Un país, si no és molt demanar, en què una madrilenya com Berta Gómez Santo Tomás no ens digui 'sabandijas' si algú li retreu no parlar català vivint a Catalunya.

Somio un país, posats a fer, on als setciències que clamen al cel dient que 'turra' no surt al diccionari se'ls assequi la llengua, podrida i anacrònica, de tan com la malgasten dient que el programa hauria de dir-se “La llauna”, “La tabarra” o “La murga”. Un país on els meus col·legues filòlegs que critiquen tot el sant dia que l'any 2023 la canallada no parli o canti com l'any 1983, guardians de la puresa fabriana, deixin d’actuar com predicadors de televisió local a les dues de la matinada i s’adonin que també als vuitanta hi havia carcamals criticant que els joves no parlessin com l'any 1913. Un país on els The Tyets expliquin en una tertúlia que assolir quinze milions de reproduccions a Spotify amb una cançó que té per títol un barbarisme és una locura, però un país, sobretot, on sigui més valuós adonar-se que tristament hi ha quinze milions de persones que han escoltat una sardana contemporània cantada per dos joves que no deixen d’anar en rodalies de Mataró a Barcelona, per consciència ambiental i perquè petar-ho a Catalunya no és sinònim de ser ric.

Somio un país, doncs, on ser artista de renom no vulgui dir ser bo fent un hobby que agrada a la gent, sinó guanyar-se la vida fent allò que captiva als altres i no haver-ho de trampejar amb mil feines més per tal de poder crear amb llibertat. Un país on l'star system no el formi un lobby tancat amb microcelebritats de nínxol. Un país, també, on no faci mal denunciar que per ser algú culturalment a Catalunya el més important no és el que facis o deixis de fer, sinó el post d'Instagram donant gràcies a Estrella Damm per la cervesa especial que t'han enviat. Un país, si pot ser, on no calgui tenir gairebé quaranta anys per tenir una primera oportunitat a la televisió, la ràdio o les columnes del diari i un país en què els programes amb tertúlies on el més gran té trenta-cinc anys no siguin una anomalia. Un país, vaja, en què les idees audiovisuals d'Albert Lloreta no siguin un fil de Twitter sinó formats televisius ben pagats que enganxin els joves amb la llengua i un país on es puguin fer sèries com Autodefensa sense haver de fer equilibris pressupostaris de producció per tal que no semblin un treball de fi de grau. Un país on humoristes com Marc Sarrats no es rendeixin després que TV3 els tombi un programa pilot com el fallit “Benzina” i quatre anys més tard aconsegueixin que 3Cat els enregistri un programa en directe amb l’espectacle Alta Flipamenta, la setmana vinent. Un país on l'enveja cap a l'altre esdevingui ambició vers un mateix, com bé ell diu.

Somio un país en el qual sigui normal esmorzar cada dia llegint la columna de Joan Burdeus, de qui en sóc fidel lector i pel qual sento una profunda enveja sana des del dia que fent un Vichy a la Laie va dir-me que viu d’escriure. Somio un país, però, on no calgués tenir una xuleta per saber a quin mitjà diferent publica cada dia de la setmana Bernat Dedéu, on els articles d’opinió de Júlia Ojeda, Montserrat Dameson, Júlia Bacardit, Laia Mauri o Júlia Viejobuno fossin tan valorats pels editors de diaris com ho són els de Pilar Rahola o Mònica Terribas i un país, és clar, on Miquel Bonet tingués una tribuna diària que fos tan natural de llegir a primera hora com fer un riuet de bon matí. Somio un país on no calgui escriure, cantar o filmar en castellà per conquerir el món, tal com han fet Eva Baltasar, Carla Simón, Manel, Elena Martín, Zoo o Albert Serra. Un país en el qual entenguem que és possible triomfar a Nova York, Berlín o París amb una obra que parli de Banyoles, Alcarràs o la Safor, ja que els catalans no necessitem fer les espanyes si volem ser algú al món, sinó recordar que només hem sigut algú al món quan hem girat la vista cap a Europa i no cap a la Meseta.

Somio un país, per tant, en què veure el segon capítol d’un programet de Youtube com "La Turra" no sigui sinònim de deprimir-se, sinó d’enfortir l’esperança. Somio un país que no s'oblidi que el país és alguna cosa més que Barcelona, per bé que Un país on presentacions de llibres com el d’Anna Pazos omplin llibreries, podcasts en directe a Paral·lel 62 com el de La Sotana tinguin la platea plena a vessar o concerts a l’Apolo com el de Figa Flawas facin sold out al cap de poques hores de posar les entrades a la venda. Somio un país amb preestrenes de catifa vermella que no semblin la festa d’aniversari de Jaume Collboni o el centenari del Cercle del Liceu, un país on els artistes no vagin a les gales vestits com si baixessin a comprar un cartó de llet al paki de la cantonada i un país on escriptores com Laura Calçada concedeixin entrevistes on parlen sense embuts i lluint outfit de diva -ulleres de sol incloses- per demostrar que el brilli-brilli i barricades no és patrimoni només d’una enfant terrible tan necessària com Juana Dolores. Un país on no calgui carregar amb la llosa d'heroi o de màrtir. Un país, vaja, on escriure noms concrets en negreta dins un article no sigui una temeritat, sinó un acte tan normal com totes les coses normals que omplen aquest text, una turra de columna escrita per algú que no sap si existeix el ‘catalan dream’ i és només un catalan dreamer que somia un país normal on fer-lo realitat..