Encara que sembla difícil que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya resolgui d'una manera ràpida sobre la imputació del president de la Generalitat, pel delicte de desobediència després de col·locar les urnes el passat 9 de novembre, cal desitjar que no s'eternitzi. Què us semblarien dos mesos per què quan votem el proper 20 de desembre en les eleccions espanyoles sapiguem quina ha estat la decisió? És cert que la justícia és lenta i que hi ha molts casos que porten massa temps podrint-se als jutjats. Però donada l'excepcionalitat que suposa fer comparèixer un president de la Generalitat imputat per un delicte, que inicialment no veien ni els fiscals de Catalunya, bo seria que aquesta situació no s'allargués gaire. Perquè no val amagar-se darrere de les paraules. El TSJC ha rebut una patata calenta fruit d'una estratègia premeditada de judicialitzar la vida política, de traslladar als jutges la feina que haurien de fer els polítics i de la inacció més flagrant en l'exercici de la responsabilitat pública.

La vida política espanyola ha entrat en una fase de canvi que portarà aparellada, molt probablement, la desintegració i atomització de l'espai del centredreta. El PP té totes les de perdre i la seva tomba electoral serà Catalunya. Allà on alguns estrategs del partit pensaven que seria la palanca que els garantís la Moncloa pot acabar sent just el contrari. Les televisions de tot el món i els principals mitjans de comunicació escrits van emetre ahir desenes d'informacions sobre l'arribada als tribunals del president de la Generalitat acompanyat de diversos centenars d'alcaldes enarborant a l'aire la vara municipal de comandament i el que denominaven, i ho escrivien entre cometes, "la rebel·lió democràtica". Els més informats parlaven d'Artur Mas com el 129 president de la Generalitat i "del somni dels independentistes" catalans que han obtingut la majoria absoluta en les eleccions al Parlament i s'han guanyat el dret a un referèndum d'independència.

El Govern espanyol ha volgut portar la política catalana al fangar i presentar els seus principals dirigents com uns saltejadors de camins del segle XXI que es burlen permanentment de la llei, són insolidaris amb la resta d'Espanya i són enormement malgastadors amb els diners públics. Com de fàcil hauria estat entendre des del principi que les bases de l'acord de la transició ja s'havien esgotat i que l'anomenat problema català era fonamentalment el problema espanyol. I veient baixar Mas eixut i consternat les escales del TSJC hom podia pensar que ara sí que el catalanisme moderat ja ha trencat amarres amb un Estat que ha buscat irresponsablement fins al final la condemna del president de la Generalitat. I cec com estava no s'adonava que la partida ja no es jugava a terra ferma sinó, com en aquelles pel·lícules d'aventures, al mig de perilloses arenes movedisses.