"Quan l'estafa és enorme, ja pren un nom decent."

López de Ayala

Hi va haver una època en plena transició en la qual els instituts cremaven de reivindicacions. Així va ser com tota una generació, la infantesa de la qual va transcórrer en el franquisme, va aprendre a fer assemblees i a votar protestes estudiantils. Recordo, i encara ric, quan un joveníssim orador —quinze anys, setze?— va pujar a l'escenari de la sala d'actes en la qual l'estudiantat votava si continuar el conflicte. Amb el micro a la mà, les seves raons per seduir els que temien represàlies de l'autoritat acadèmica van ser contundents: "el que vota una 'juerga', sap a què s'até". No fa falta que els expliqui que les parets van estar a punt de caure per les rialles que va produir als assistents el lapsus mental del líder. Votar una 'juerga' és el que té, que és divertit.

L'associació d'idees amb l'amenaça de vaga que mantenen els jutges i fiscals davant de Justícia —després que els posessin sobre la taula 47 milionassos d'euros per apujar-los el sou vora 500 € al mes— em va venir immediatament. I és que el d'aquests senyors sí que és una gresca. Una gresca que a més els surt gratis. Recorden els miners de Thatcher fent caixa comuna per suportar les setmanes de protestes sense ingressos? Pobres passerells els treballadors! Als jutges no se'ls pot descomptar la pasta, així que podrien estar de vaga/gresca fins al final dels dies. És clar que si un poder de l'Estat o un servei bàsic com és la Justícia —mirin-ho com vulguin— es paralitzés indefinidament sense conseqüències, no crec que s'hagués de parlar de vaga sinó de xantatge o, segons alguns agosarats, als quals no vull ni escoltar, fins i tot de sedició.

Aquesta columna és molt esperada pel col·lectiu, perquè en ella revelaré una cosa que molts o no saben o callen. Veuran, els jutges i els fiscals han repetit per activa i per passiva que el seu dret de vaga havia estat reconegut pel Ministeri de Justícia perquè en la seva última vaga els van descomptar els havers, com a qualsevol treballador. El que ja no expliquen és que alguns d'ells van recórrer davant de la Justícia —o sigui davant dels seus iguals, vaguistes també, és de conya— per exigir que se'ls tornés el que les havien descomptat per l'aturada del 19 de novembre de 2018. I mira tu, es va resoldre a favor seu! És a dir, existeix una sentència ferma de l'Audiència Nacional que afirma que el Ministeri de Justícia no és competent per descomptar els havers en una vaga i que el va obligar a tornar les quantitats al vaguista i li va carregar les costes al Govern!

Si un poder de l'Estat o un servei bàsic com és la Justícia —mirin-ho com vulguin— es paralitzés indefinidament sense conseqüències, no crec que s'hagués de parlar de vaga sinó de xantatge o, segons alguns agosarats, als quals no vull ni escoltar, fins i tot de sedició.

Seria normal afirmar que si els mateixos jutges estaven tan contents perquè en el descompte de nòmines xifraven el "reconeixement del seu dret a la vaga", una vegada que per sentència es va dir que no les hi poden descomptar, haurien d'assumir que no el tenen. És alhora indignant i al·lucinant veure com aquests conspicus servidors públics ens fan trampes com uns trilers davant dels nostres propis nassos. Mira, soc un funcionari i puc fer vaga. Mira, soc jutge i el Ministeri no pot tocar-me la independència econòmica. Ara ho veus? Ara no ho veus? Poden fer el que els doni la punyetera gana sense conseqüències i poden plantar-se davant un Ministeri que reconeixen com a patronal —ja que a ell li fan la vaga— però que no té competències per descomptar-los els havers. Poden, per tant, fer-los tan xantatge com vulguin. No perdran un duro. Ells es fixen els serveis mínims, ells se'ls controlen i ningú els toca. Ah i cinc-cents euros de pujada al mes els semblen una enganyifa!

Veiem ara la sentència que els fa immunes al malson del vaguista, que no és cap altre que la pèrdua econòmica. Resulta que, després de la detracció d'havers, alguns d'ells van interposar recursos de reposició davant del Ministeri que van ser resolts negativament. Així que almenys un d'ells se'n va anar amb aquesta resolució a l'Audiència Nacional i la va impugnar. Va ser un magistrat del Social, d'una localitat molt marinera, que només reclamava els 193,03 € del descompte, així que interpreto que ho va fer per obtenir la resolució i no per la pasta. Va al·legar que el Ministeri era incompetent per retirar els diners —perquè atemptaria contra la independència judicial—; que era incompetent per establir la jornada laboral dels jutges i, per tant, per calcular el que calia descomptar; que va vulnerar la llei de protecció de dades en utilitzar per deduir les nòmines dades que no havia autoritzat expressament cada jutge i que tampoc no podien controlar els serveis mínims establerts pel mateix comitè de vaga.

La sentència ferma li dona la raó. "Examinada la normativa, no es troba en ella cap precepte que atorgui la competència al Secretari d'Estat per a deducció d'havers els jutges i magistrats que conformen el Poder Judicial" diu la resolució. I vostès i jo, que som normals, pensaríem que això és així perquè no hi pot haver vagues de jutges i, per tant, ningú no va preveure aquesta competència. La sentència parla de com es fan les deduccions als funcionaris segons l'Estatut del Treballador Públic i diu taxativa que "tanmateix, no existeix precepte semblant a la Llei Orgànica del Poder Judicial ni a la Llei de Retribucions en la qual es pugui sustentar la deducció practicada". La gent normal deduiríem que és perquè als jutges mai no se'ls haurien d'aplicar les conseqüències d'una vaga. Ells, no! Ells pensen que tenen dret a la vaga i que tots els legisladors ho van obviar perquè ells es muntessin la gresca a la seva manera! Tampoc no poden controlar —diu la sentència— si estaven o no de serveis mínims i si els han complert, ja que ells s'ho entenen i s'ho ballen sols. Recordin que el CGPJ s'ha declarat també incompetent per fixar-los. I dos ous durs, amics! Diguin-me què no farien els treballadors si poguessin anar a la vaga sense perdre diners, sense que se'ls poguessin imposar serveis mínims ni controlar-los i sent els seus propis companys els que haguessin de resoldre els conflictes que se'n derivessin.

No sé si els he dit que aquesta columna és esperada amb expectació per molts magistrats. Bàsicament, perquè la majoria no sabia que s'havien tornat els diners de la vaga anterior i perquè suposo que s'estan planejant reclamar els d'aquesta, si arriben a fer-la, al·legant aquesta jurisprudència. Vinga, aquí la teniu! La sentència és la 94/2020 de 6 de novembre, del Jutjat Central del Contenciós-Administratiu número 6,al PA 17/2020. Ho poso tot perquè la trobin fàcilment i gaudeixin de la gresca de la vaga gratuïta. A sobre de ximples, posem les dades. No tenim remei