Des d’un punt de vista humà i universal, el més important de l’any que comença serà continuar vius i sans i superar la pandèmia amb vacunes i amb els diners que calguin per fer front a les seqüeles socials i econòmiques. Hi ha un altre punt de vista diferent de l’estrictament humà com és el polític i un cop aclarit que Donald Trump deixarà la Casa Blanca, ara i aquí el més interessant seran les eleccions catalanes, que poden ser el 14 de febrer o més endavant si ens trobem amb l’enèssima onada de la Covid.

En tot cas, les eleccions al Parlament seran importants perquè marcaran un abans i un després, no només a Catalunya sinó al conjunt d’Espanya i amb alguna repercussió a la Unió Europea, perquè el que decidiran els catalans serà si el procés sobiranista continua desafiant l’Estat i determinant la política espanyola com ho ha fet els darrers deu anys o es passa pàgina i la qüestió sobiranista queda relegada al record o la reivindicació inofensiva d’uns quants romàntics de la perifèria.

L’aposta socialista amb la irrupció del ministre Salvador Illa com a candidat a la presidència de la Generalitat demostra que el Govern espanyol es pren molt seriosament la batalla per acabar d’una vegada per totes amb el procés sobiranista. De fet, aquesta i cap altre és la seva bandera.

És difícil fer previsions, però si el 2017 Inés Arrimadas va aconseguir la victòria a base d’aglutinar la majoria del vot antisobiranista, no es pot descartar que ho aconsegueixi Salvador Illa, ara que Ciutadans ha esdevingut un partit gairebé irrellevant. A més no cal dir que Illa tindrà tot el suport de l’establishment financer, empresarial i mediàtic, que aquesta vegada jugarà fortíssim posant tota la carn a la graella per aconseguir el canvi polític.

No cal dir que, de les opcions amb possibilitats de guanyar, només hi ha una entestada en mantenir una actitud de resistència, mentre que totes les altres expressen sense embuts el seu desig de tornar a fer política convencional com abans, convençuts o interessats en fer veure que la gent n’està molt farta de tanta reivindicació.

Carles Puigdemont continuarà liderant el moviment de resistència agitant la bandera de la dignitat col·lectiva contra la repressió de l’Estat, carregant-se de raons amb els arguments que el mateix Estat i singularment el Poder Judicial alimenta cada dia amb el seu acarnissament amb els represaliats i la persecució sistemàtica de tot el que fa olor a independentisme.

És obvi que Puigdemont i el seu moviment de resistència que a l’interior comanda Laura Borràs no té prou potència per tombar l’Estat, però és igualment obvi que el president exiliat ha esdevingut l’enemic públic número 1 del Regne d’Espanya, quan el que menys necessita aquest Regne són altaveus que facin divulgació internacional de la seva decadència moral i política. Puigdemont vol mantenir viu el conflicte i precisament per això és l’adversari a batre per part de la resta de formacions polítiques, ja siguin rivals directes com Esquerra Republicana o la CUP, ja siguin oponents nacional-ideològics com el PSC. Tothom té clar que res no canviarà i no es podrà normalitzar la situació política a Catalunya ni a Espanya mentre Puigdemont mantingui el suport de la voluntat democràticament expressada pels catalans.

El gran argument dels partits que volen tornar a fer política convencional és la governabilitat. Admeten o sostenen que el procés és un factor de bloqueig i com veuen impossible (o no volen) que l’Estat rectifiqui, plantegen una rectificació unilateral per part de l’independentisme que desbloquegi la situació, que baixi del burro i faciliti la interlocució amb l’Estat, l’administració de la Generalitat i la gestió dels interessos quotidians dels catalans. És una actitud, si es vol, més pragmàtica, d’adaptació a les circumstàncies. Acceptant que l’Estat sempre tindrà les de guanyar s’aplica la teoria que diu d'allò perdut treu-ne el que puguis. En aquest plantejament, des de posicions diferents o fins i tot oposades, coincideixen Esquerra Republicana, PSC i els Comuns. I en aquest sentit, la irrupció de Salvador Illa es vol presentar com el vot útil que permetria una relació més fluïda i fraternal amb el Govern de Pedro Sánchez.

Hi ha però idees latents en aquest plantejament que caldria aclarir. D’entrada, es percep als mitjans convencionals un interès en presentar l’aspiració sobiranista com si fos incompatible amb la capacitat de governar. I, efectivament, hi ha polítics independentistes bastant mediocres, però si per això s’ha de descartar que hi hagi governants independentistes, tampoc podria haver governants unionistes, perquè d’incompetents i de corruptes n’hem trobat de tots els colors, tant al PP com al PSOE. Ja fa temps que ha quedat demostrat que la competència d'un polític no depèn de la seva ideologia.

Sense anar més lluny, ara mateix el PSC aprofitarà la imatge de Salvador Illa de polític que, a diferència d’altres, ha sabut transmetre serenitat en un moment d’angoixa col·lectiva. Tanmateix del que no podrà presumir Illa és de la gestió de la pandèmia que ha fet el Govern Sánchez, quan Espanya se situa a la cua d’Europa en els rankings sanitaris, en els econòmics i en els socials.

Però hi ha quelcom latent encara més perillós —per antidemocràtic i potser quelcom més greu— quan s’accepta com si res que un govern independentista a Catalunya és un factor de bloqueig per ell mateix. Qui és que bloqueja? Per molt independentista que sigui, el Govern de la Generalitat serà el que decideixin els ciutadans i els seus membres tindran les capacitats que tinguin per governar, però no per bloquejar. Qui té el poder de bloquejar, d’ofegar financerament, de controlar la distribució de recursos de tota mena, de negar infraestructures necessàries... només és l’Estat. Observi’s que llegint alguns publicistes de l’establishment el missatge latent ve a dir “tinguem seny, siguem pragmàtics perquè si tornem a votar per independentista continuarà el bloqueig”. En temps com els que corren, d’això se’n diu amenaçar.