L'argument ad hominem és aquell que s'utilitza per donar per establerta la falsedat d'una afirmació prenent com a argument qui n'és l'emissor. Dit d'una altra manera: es tracta de criticar un posicionament o idea per qui la defensa. D'aquesta manera, donem per fet que aquesta persona seria incapaç de dir alguna cosa amb sentit, alguna cosa amb lògica o un mínim de veracitat.

La fal·làcia ad hominem s'estructura de la següent manera: A afirma B. A pot ser qüestionat (o se suposa que pot ser qüestionat). Per tant, B és també qüestionable.

Aquest tipus de fal·làcies són molt utilitzades en qualsevol àmbit. "Si ho diu tal, ha de ser mentida". De fet, es pot arribar a construir una imatge de "tal" a base de mentides, per donar a entendre que és una persona de poca credibilitat. I partint d'això, muntar tot un sistema que intenti desmuntar qualsevol cosa que digui.

Conec bé això del que parlo perquè en política s'utilitza moltíssim: lamentablement la dinàmica dels partits polítics s'ha instal·lat en no admetre absolutament res del que proposin els altres, precisament per ser "els altres". Només se li pot donar la raó a "els socis" i "a l'enemic, ni aigua". Una minva en un sistema que de democràtic té molt poc ja que s'atrinxera en estereotips on al final, passa el que està succeint amb massa freqüència: dirigents polítics que, en confiança et diuen estar molt d'acord amb un argument d'una altra formació, però que no poden defensar públicament "perquè el seu partit no ho permetria".

Caiem aquí en el problema de la representativitat de ses Senyories, de la "disciplina de partit", de retallar la llibertat d'un individu que ha de plantejar debats públics i escoltar la societat —especialment a qui l'ha votat—. Haver generat aquesta retòrica al final acaba per asfixiar el debat polític i generar una polarització insuportable. El que menys importa són els arguments, les propostes, els fets: el que importa és generar bàndols, tirar-se pedres perquè així els contrincants quedin diferenciats. I el cert és que això no és el que representa la societat, on tots tenim amics, companys de feina, familiars que pensen molt diferent de nosaltres i amb qui solem arribar a punts de trobada (si som mínimament civilitzats). La política ha cregut trobar en aquest modus operandi la clau del joc i d'aquesta manera s'asseguren la seva butaca. Fins que venen les necessàries aliances, on el soci se'l defensa encara que digui que la Terra és plana. Allò de menys, en definitiva, és l'honestedat d'afrontar un debat sense estereotips, prejudicis i sense ganes de perdre's un detall. L'important és sortir amb la teva, sigui el que sigui que realment estiguis posant sobre la taula.

De la política això s'ha traslladat fa uns anys als mitjans de comunicació, on els debats fabricats en les tertúlies busquen precisament una batussa desmesurada en la qual es penalitza poder arribar a punts de trobada. Ho dic amb coneixement absolut de causa perquè més d'un "toc d'atenció" m'he emportat per estar d'acord en algunes actituds (encara que fos parcialment) amb els meus "adversaris" de taula. La batussa, el crit, la interrupció per no poder presentar els arguments de manera tranquil·la, assossegada i arribar a poder establir acords és la clau de la socialització que a través de les "tertúlies" s'ha implantat. Tot això ha generat un clima tan insuportable, que resulta impossible plantejar dubtes, fer-se preguntes, intentar trobar respostes. La gent s'atrinxera en la seva actitud sense voler saber absolutament res del que pugui estar plantejant-se des d'una altra perspectiva. I això es miri com es miri no és sa: ni per a un mateix ni per a la societat en la qual viu.

Les xarxes socials han vingut a generar encara més polarització: la limitació de l'espai per poder expressar una idea, la possibilitat d'amagar-se després de l'anonimat per insultar perquè sí, fer soroll i destrossar a qui no pensa el que tu vols que es pensi és una pràctica que està acabant per destrossar un canal que podria ser un lloc de debat constructiu. Apareixen també en escena, en els últims anys, aquestes empreses que s'arroguen el poder de dir-nos el que és veritat i el que és mentida. "Els verificadors", que com si fossin un oracle, ells s'encarreguen —suposadament— de mastegar-nos la informació. La idea pot resultar en un moment atractiva: "davant de la proliferació d'informació falsa, algú ha de dilucidar i fer un servei públic que aclareixi a la ciutadania què és el que pot creure's". Aquest seria més o menys el raonament que justifica l'aparició d'aquest tipus d'"eines". Tanmateix, en tractar-se d'empreses privades, ser alienes als interessos dels qui els financen resulta difícilment assumible. N'hi ha prou amb estar més o menys informat d'un assumpte concret per comprovar que "les verificacions" fan aigües per tot arreu. Solen tenir titulars molt atrevits del tipus "No, tal cosa és una falòrnia" per després al cos de la peça descobrir que en la majoria dels casos no queda tan clar ni queda demostrat això que afirmen. Però és igual: perquè la majoria de la gent no té temps ni ganes d'aprofundir, per la qual cosa amb el titular els serveix per poder utilitzar-lo quan algú els vingui a comentar sobre la qüestió.

Aquests verificadors, que treballen en alguns casos per a empreses com Facebook, s'encarreguen d'assenyalar en peces informatives (o presumptament informatives) si són falses, o parcialment falses, arribant a establir una espècie d'"avís" a la xarxa social, limitant fins i tot que els usuaris puguin compartir-lo. Ho fan molt freqüentment, solen enfocar cap a un tipus de mitjans o cap a un tipus de persones. No ho fan amb altres mitjans ni amb un altre tipus de persones (quan la informació que produeixen en molts casos s'hauria també de sotmetre a algun tipus de filtre). Hi ha doncs, "bàndols". I solen fer ús, amb molta freqüència de la fal·làcia ad hominem, una cosa que quan un vol ser rigorós no hauria d'utilitzar mai.

El que acaba succeint és que en algun moment es troben amb algú que no està disposat que destrossin la seva credibilitat, la seva feina i que censurin la informació que presenta. Així va ser com el British Journal of Medicine, una de les publicacions més prestigioses en l'àmbit científic va haver de denunciar públicament que Facebook, al costat dels seus verificadors, havien etiquetat un treball d'investigació com a "informació falsa o parcialment falsa". L'emprenyament dels editors va ser, lògicament, monumental i van publicar un escrit per dir "prou", per fer poar vermells aquells "verificadors" que no tenen ni idea en la majoria dels casos del que parlen, i que es creu déus de la veritat per anar trepitjant la feina d'altres d'una forma bastant malintencionada.

Perquè, parlem clar: notícies millorables hi ha infinites al dia. Però notícies "falses" no hi ha tantes. Vull dir amb això que tota peça pot ser susceptible de ser revisada amb lupa, de treure-li punta fins a l'extenuació i de buscar-hi una tara. Sens dubte, la professionalitat sempre està marcada pels qui fan una tasca escrupolosa, i solen tenir en compte els múltiples factors a l'hora de redactar un escrit per publicar. Però també és senzill rebentar una persona intentant qüestionar cada peça que escriu, o a un mitjà en concret, o a una empresa o a una organització. N'hi hauria prou en aquest cas que la persona en concret, el mitjà, l'organització estiguessin informant sobre una cosa que deixa en evidència a un tercer poderós perquè la maquinària de la "verificació" es posés en marxa. L'article que pretenien donar per fals els verificadors, publicat pel BJM feia referència a errades en el procés d'anàlisi de les vacunes de Pfizer contra el COVID-19. Una feina elaborada, amb investigació, proves i fins i tot denúncies davant de la FDA americana. Una feina que deixava en evidència la gran farmacèutica.

Posar en dubte la seguretat del procediment és una cosa que no agrada en un clima en el qual hi ha molt en joc: en el que han participat governs, en el qual s'han invertit milers de milions de diners públics, i en el qual, sigui dit de passada, els grans fons d'inversió com BlackRock s'han dedicat a adquirir participacions tant de les farmacèutiques creadores d'aquestes vacunes com dels mitjans de comunicació que n'han de parlar. Black Rock adquireix gran part de les accions de Pressa fa un parell d'anys, així com inverteix en Mediaset (Quatre i Telecinco), i AtresMedia (Sisena i AntenaTres). I ho fa mentre inverteix en Pfizer i Moderna, per exemple. Aquests mitjans de comunicació tenen al seu torn ramificacions que deriven en altres empreses entre les quals es troben algunes de les "verificadores" que ens diuen si el que publiquen determinats mitjans o determinats científics és "veritat o mentida". Seria com si una gran empresa de menjar porqueria inverteix una milionada a finançar un "expert" nutricionista perquè expliqui als potencials clients que menjar-se una hamburguesa d'aquesta marca aporta nutrients essencials i és boníssima per a la salut. És ètic? No. Li importa a algú? Ja que sembla que tampoc.

Aquests mitjans de comunicació tenen al seu torn ramificacions que deriven en altres empreses entre les quals es troben algunes de les "verificadores" que ens diuen si el que publiquen determinats mitjans o determinats científics és "veritat o mentida"

Aquesta setmana llegíem en La Vanguardia que els metges espanyols són els que més diners reben de la gran indústria farmacèutica. Els financen participació en congressos, donant xerrades, estudis i investigacions. En definitiva, posen la pasta per convertir-los en "experts", mentre que la investigació pública és en bolquers. Assenyalaven en La Vanguardia que una de les raons principals és precisament aquesta: la paupèrrima situació de la Sanitat espanyola, els baixos sous dels metges i del personal sanitari en comparació amb altres països, que és precisament el que obre la porta que les indústries puguin ficar-se fins a la cuina.

Evidentment, a ningú no se li escapa que, si vols que comptin amb tu per anar a fer una conferència per a la qual et pagaran totes les despeses i possiblement diversos milers d'euros per la teva intervenció, et pensaries dues vegades el parlar malament d'aquesta companyia o dels seus productes. I per entendre el vincle que es cregui existeix la declaració del "conflicte d'interessos", que pot trobar-se (amb ganes i temps) en algunes pàgines web de transparència on apareixen els noms dels professionals que han rebut algun tipus de finançament per part d'aquestes companyies. Són milers. D'aquests conflictes d'interessos no es parla quan apareixen determinats "experts" en les televisions per parlar de productes d'aquestes companyies; tampoc no parlen els verificadors, que són empreses que formen part del conglomerat dels mitjans que se sustenten pels mateixos accionistes que les indústries farmacèutiques.

Precisament a qui es dispara, generalment amb arguments ad hominem és a aquells que ni participen en aquests congressos, ni són considerats "experts" per la indústria de torn. Se'ls persegueix, se'ls difama, se'ls intenta desacreditar personalment en lloc de presentar dades fiables que contrastin el que plantegen. De tot això hi ha informació oficial, dades, denúncies. Però evidentment els grans mitjans, una vegada més, no tenen especial interès a fer-ho públic. Valgui com a exemple una simple anècdota: fins que Black Rock va aparèixer com a potent accionista, alguns dels mitjans citats es referien a aquesta firma com a "fons voltor". Ara s'hi refereixen com a "fons d'inversió".

Aquests temps de pandèmia, en què els interessos evidents econòmics s'estan traient de l'equació, està servint per fer una persecució desenfrenada de persones que s'atreveixen a dir que hi ha coses que no s'estan fent bé. Professionals de l'àmbit de la medicina que viuen amb angoixa en no poder dir obertament el que estan vivint; professionals de l'àmbit científic; del món de la comunicació. Tots els que d'alguna manera estem intentant denunciar les irregularitats que s'estan cometent estem patint una veritable persecució, una difamació contínua que pretén tirar per terra la nostra feina, que busca i recerca el detall ínfim per provar de deslegitimar el que realment estem denunciant: una vulneració sistemàtica de drets de tota la ciutadania, una compra de les veus i els mitjans per difondre un missatge esbiaixat, una posada en perill en molts casos de qüestions fonamentals de la ciutadania en el seu conjunt.

L'abús està sent de tals dimensions que resulta una lluita similar a la del petit David contra Goliat. Provar de donar veu a què són perseguits, difamats o silenciats porta conseqüències incòmodes. El fàcil és seguir el corrent, però és ètic? Evidentment no. Però la majoria no s'ho planteja. A poc a poc anem veient com les mentides s'esfondren. Com alguns pujaran al carro de "jo ja ho sabia" i com el piqui i la injustícia comesa per tants que utilitzen els arguments ad hominem pretendran quedar impunes. Una vegada més. Dormir amb la consciència tranquil·la és el que per a alguns importa. Òbviament, per a això cal tenir-la, clar. I quan s'aquesta es ven, un es queda sense ella.